Podcast: Reproducir en una nueva ventana | Descargar (Duración: 1:19:47 — 73.1MB)

Els creadors de l’exposició CRIMS t’expliquen el que et trobaràs, les idees i els secrets d’una de les experiències més interessants que pots gaudir a Barcelona.
Los creadores de la exposición CRIMS describen la experiencia, las ideas, y algunos de los secretos que esconde Palau Robert
(Transcripció – Català)
Marc: Benvinguts a un nou episodi del pòdcast de Zoopa i aquesta vegada portem un tema potent, tenim dos convidats que ens parlaran sobre la nova exposició de Crims. Un tema bastant nou d’un d’aquests programes que ho ha petat més a TV3 en els últims anys. I bé, tenim aquí al Carles Ortet i al Juanjo Sánchez perquè ens parlin realment de què és aquesta exposició de Crims, perquè poques vegades s’ha vist una exposició sobre un tema com és aquest programa de Crims, tant, no sé si la paraula és macabra, obscur, intrigant… i anem a descobrir exactament què podem trobar al Palau Robert en aquesta exposició de Crims. Bon dia, Carles, Juanjo, com esteu?
Juanjo: Bon dia.
Carles: Bon dia! Molt bé. Primer de tot dir que no és macabra. No sé si és fosc, però macabra, no! No, no, mai. Això mai!
Juanjo: Mai, mai!
Marc: Jo he vist algun capítol de Crims i hi ha algun assassí d’aquests en sèrie que ni a les millors pel·lícules de Netflix. Vull dir, no sé què que exposeu exactament en aquesta exposició.
Carles: A veure, abans de res, aclarir que nosaltres som els ideadors i els creadors de l’exposició de crims que hi ha al Palau Robert des de fa uns pocs dies i que estarà fins l’abril, però que evidentment no som els autors de la sèrie Crims. La sèrie Crims està creada per la Corporació Catalana a través de TV3 i a través de Catalunya Ràdio, i del seu director i creador és Carles Porta, que ho produeix juntament amb Goroka i amb True Crime Factory. Llavors ells ens han donat la confiança de crear l’exposició que estem supersatisfets i sembla que ells també. Però en tot cas podem parlar de l’exposició. No podem parlar de Crims, però sí que és veritat que tenim unes línies vermelles que no podem creuar i una d’elles és que mai juguem amb el morbo. Si, mai podem fer una cosa macabra aquí, perquè si no, ens tiraran de les orelles. I de fet, l’exposició, no sé Juanjo tu què penses, però jo crec que en cap cas és macabra. És interessant i ha de ser emocionant i intensa, evidentment, perquè el tema ho és.
Juanjo: Tots tenim, més que morbo, jo crec que tota la gent tenim curiositat, curiositat per saber que hi ha darrere de coses que t’inquieten. I això no només passa amb els crims. Passa també, per exemple, amb un accident de trànsit. Anem per la carretera i de sobte es fa, doncs, una cua. I és l’efecte badoc que en diuen de tothom, mirant a veure què ha passat perquè hi ha una curiositat, però entre la curiositat i el morbo hi ha una línia vermella que el programa no traspassa mai i que també és la clau del seu èxit, perquè ells tenen un rigor a l’hora de tractar i un respecte a l’hora de tractar sobretot les víctimes i els seus familiars. Hi passen molt de puntetes, fan un acompanyament amb els familiars, els donen molt suport i, de fet, això les víctimes ho agraeixen moltíssim perquè d’altres programes de True Crime què busca més el cantó del morbo, doncs s’hi abonen i ells no. I això guareix molt les víctimes i és precisament un dels trets característics d’aquest programa de Crims, tant del pòdcast com del programa de televisió, que eviten totalment el morbo i treballen amb molt de rigor, amb molt de respecte i també amb una narrativa i un ritme narratiu que fa que t’enganxis al programa. Però sempre s’evita aquest cantó més, més morbós, no? S’evita la sang, s’evita les fotos compromeses, s’evita parlar o treure’s víctimes explícitament i, per tant, nosaltres amb el Carles, sempre hem tingut molt clar que des de l’inici això havia de ser així també a l’exposició, que no podíem passar cap d’aquestes línies vermelles que ells tenen claríssimes en el seu programa.
Carles: Sí, l’exposició és una obra delicada perquè ha de seguir la línia editorial del programa i del pòdcast del programa de ràdio també, i no podem trair els principis fonamentals de l’obra d’en Carles Porta. També una cosa que vull aprofitar per dir abans que entrem en els detalls de l’exposició i dir que es pot trobar la gent i de més, voldria dir que tampoc ens hem de sentir culpables per aquesta mena d’atracció o d’interès pels crims perquè al final és una qüestió d’evolució i els humans ens hem desenvolupat, hem arribat aquí on estem com a espècie, en un entorn hostil i ple de perills i, per tant, estem dissenyats per ser molt sensibles i tenir les orelles molt obertes a qualsevol cosa que pugui posar, que pugui suposar una amenaça per nosaltres. Per tant, és natural i no té res de dolent que quan sentim parlar d’un crim vulguem saber més perquè això ens ha mantingut vius durant generacions i milers i milers i milers d’anys. Llavors de vegades sents crítiques, sobretot al programa de tele, que amb el ressò que ha tingut, és normal que tothom n’opini i és legítim. Però com que fa sentir malament a la gent pel fet que vulguin saber més, que vulguin veure més. Jo diria que no. Escolta, som així i no ens ha anat tan malament.
Marc: L’ésser humà és curiós per naturalesa.
Juanjo: Si és molt universal. Això és molt universal, molt, molt, molt. Això clar, diria el Carles. El món és molt perillós i llavors aquesta curiositat per el violent, doncs ens fa estar atents de quins són els riscos i com hem de bregar amb ells en el dia a dia.
Marc: Aviam, Juanjo i Carles, anem per parts, perquè per als curiosos, per a la gent que segurament ha seguit la sèrie de Crims o ha vist algun dels episodis i realment els ha agradat, que es poden trobar exactament en aquesta exposició de Crims? Perquè clar, si parlem d’una exposició de pintura, doncs ben bé pots esperar que et pots trobar, doncs hi trobaràs pintures, trobaràs quadres. Però una exposició sobre una sèrie de televisió que, a més a més, la temàtica és de crims, que s’exposa exactament? Què es pot trobar en l’experiència al Palau Robert que pot anar una persona a passar el dia?
Carles: L’exposició és una experiència immersiva amb un nivell d’interacció molt gran. Això que vol dir? que tu entres en un espai, t’endinses en un espai que et rodeja i amb el qual pots interactuar, pots tocar, pots veure, pots sentir coses amb total llibertat. O sigui, no és una experiència de museu o d’exposició clàssica en què tu ja veus una línea, hi ha una sèrie de panells i de vídeos o d’objectes que observes, però no toques, que no et rodegen sinó que estan davant teu. En aquest cas hem creat, amb el Juanjo, aquesta experiència pensant amb escenografies. És una experiència realment que la vius més que no pas la mires. I en aquest sentit crec que és molt diferent del que a l’inici es podria esperar de dir: Ens ensenyaràs els continguts de crims d’una altra manera? No. Això és una experiència que és una capa més i que és molt diferent del programa de televisió. Igual que el programa de televisió era una experiència molt diferent de sentir el programa de ràdio, que també era fantàstic.
Juanjo: Sí, jo crec que l’exposició respira Crims. Des de que estàs pujant l’escala del Palau Robert, la que dona accés a la segona planta i ja respira a Crims perquè ja hi ha detalls que els que són molt fans del programa o seguidors del programa, no cal que ser molt molt fan, ja els descobreixes, eh? I a més a més, estan allà posats d’una manera determinada per fer aquesta aclucada d’ull al seguidor del programa, no posa cap cartell ni posa cap explicació. Les veus i ja ho entens, no? I això passa amb moltes coses de l’exposició, amb moltes sales que hi ha petits detalls que són com subliminars, però que el que és seguidor del programa els trobarà de primera i el que no és seguidor del programa trobarà les que sí que són més evidents, contextualitzades i explicades, i amb un itinerari que va per aquestes sales que comentava el Carles, que són com tres grans escenografies.
Carles: Mira, jo aquests primers dies després de l’estrena, ara mateix estem tenint una mitja de 3.000 persones diàries visitant l’exposició i jo com a comissari la meva obligació, he anat cada dia i he preguntat a molta gent i una senyora em va fer molta gràcia per què sortia de l’exposició i quan li vaig preguntar: Escolti què li ha semblat l’exposició? S’ho ha passat bé? Què destacaria? I em deia: No, no, jo és que no puc opinar perquè jo no he vist el programa de tele, jo no soc seguidora de Crims. I realment em va fer gràcia que sentís que no era com la seva opinió no era com licita, no era interessant i dic: No, no, si m’interessa especialment, perquè aquesta exposició està pensada tant per a la gent que coneix molt Crims i que es trobarà moltes coses que que buscava, que no havia tingut accés en el passat, tant com la gent que no ha descobert mai Crims i que a través de l’exposició espero que li interessi i que vegin el programa de televisió o que busquin el pòdcast.
Marc: I l’experiència llavors és bastant igual quan una persona va al Palau Robert i ha vist el programa o una persona, com aquesta dona que explicaves, no sap exactament de què va el programa, la temàtica sí, però no ha vist mai el programa i s’endinsa, diguéssim, en aquest itinerari de Crims? És a dir, el resultat tal com surten les persones, l’experiència canvia molt si estàs connectat al que és Crims d’abans d’entrar al Palau Robert?
Carles: Tu, Juanjo, no sé què opines tu, però jo crec que sí, que l’experiència és molt diferente..
Juanjo: Jo penso que és diferent, perquè perquè diguem que et perds una mica aquests missatges subliminars que hem amagat podem fer un petit spòiler si vols, l’entrada doncs hi ha unes arcades molt grans que formen part de l’estructura del Palau que habitualment es posen allà doncs rètols o es posa la gràfica de l’exposició que s’està presentant en aquell moment i, en canvi, nosaltres hem optat per posar tres gats. Clar, tu puges i si no, no has vist mai la sèrie, no? el programa, aquests gats, penses, què coi foten els gats aquí?
Carles: O penses que guapos són aquests gats, perquè realment això dels gats és idea teva i haig de dir que han quedat impressionants. Plàsticament és una cosa fantàstica.
Juanjo: És que ja ho veus, però en canvi, si tu ets seguidor, saps que aquests gats que hi ha allà són de El cas de la iaia Nita, que formen part de la iconografia del programa de l’última temporada, en el qual, doncs, hi havia uns gats que van observar els crims i doncs, tenien un protagonisme molt important en el capítol i fins i tot en la investigació, perquè algun pèl d’aquest gat al final van trobar-ho enganxat en una de les fibres de la víctima i de l’assassí. O sigui que bé que tenen un significat. Evidentment, si no saps de què va, veus uns gats, uns gats molt macos, però si saps de què va hi ha un missatge amagat molt gran.
Carles: Sí, jo crec que hi ha avantatges i inconvenients. És a dir, si tu ets fan de la sèrie tu saps tot, tu vas allà una mica a l’expectativa, veient si allò compleix el que tu t’esperaves. A veure si està a l’alçada de la sèrie que tu adores. I això vulguis que no limita la teva experiència, perquè tu no entres en un full en blanc, sinó que entres en una llista de coses que t’esperes trobar. Requisits. Sí, de requisits. Llavors nosaltres hem sigut molt curosos. Hem fet una reflexió bastant, bastant meticulosa, que creiem que un fan de Crims es vol trobar aquí sí o sí, i hem repassat la llista i està tot està tot i després hem posat més. Llavors els fans sortiran molt satisfets, però la seva experiència clarament està condicionada per això, per lo bo i per lo dolent, per lo bo, perquè veuran certes coses i com molt bé apuntava el Juanjo, diran: Mira, això és d’aquí! I és molt gratificant perquè tu et sents part d’una comunitat i quan el teu coneixement et fa reconèixer un patró, et fa connectar amb algun objecte d’una manera especial, gràcies a aquest coneixement que tenies o aquesta experiència previa això et fa sentir molt bé, però, en canvi, qui ve com un sense saber re, clar, se li obre un món a davant que no es podia ni imaginar i té una primera experiència amb Crims molt, molt intensa, que segurament quan després vegi el programa de tele o escolti el pòdcast home, es consolidarà com un dels fans número 1, perquè és que ha entrat per la porta, diguem, més immersiva que té la sèrie ara mateix.
Juanjo: I a més a més, hi ha algun d’aquests missatges que són de nota, eh? Perquè no són, són i són implícits, però algun que realment has de lligar-ho molt. Per saber lo que us estem referint, eh? Com és una pintada que hi ha a una a una porta de pis que hi ha a la primera sala, que és la sala de l’assassí, de la ment de l’assassí. Doncs hi ha una pintada que parla que el crim és un fracàs col·lectiu i això, evidentment, no fa referència a un cas concret, però sí que es recorda a un cas que hi havien uns avisos que es penjaven en una porta i, per tant, si ets seguidor del programa pots arribar a fer el lligam. I després també, també hi ha una cosa important, i és que cap al final, quan parlem de les sales i parlem de la sala d’investigador, és que hi ha un munt de material que ha estat cedit pels documentalistes de la sèrie, que són l’Anna Punsí i l’Ona Tura, que ens han obert la porta de l’arxiu literalment i que són són documents que ells fan servir per elaborar el programa, però que no tots surten al programa. I l’altre dia, per exemple, estant allà, se’m va apropar un noi demanant-me on es podien aconseguir aquests papers i jo vaig dir: No, no, és que això no es pot aconseguir, això ho pots llegir aquí, però això no es pot aconseguir. Tot això forma part del fons documental de Goroka i de True Crime, que són les que produeixen el programa i que ho han aconseguit a base de molts anys investigant i també, evidentment, de les relacions que tenen amb els cossos de seguretat de l’Estat que Mossos d’Esquadra i Guàrdia Civil, Policia Nacional. Que el periodisme, aquest de tòpic de tribunals i d’investigació, es fa a base de consolidar moltes relacions d’amistat i de confiança i, per tant, aconseguir aquests papers no és fàcil. I que ara hi estiguin allà és un tresor per la gent que segueix el programa.
Carles: Sí. De fet, crec que una de les coses més boniques de l’exposició és que et permet emmarcar, subratllar coses, tresors que té Crims i que potser en un programa de televisió, pel ritme que té i per lo efímer que de vegades és el so o el vídeo, no, no li pots donar el valor que realment té. Crims té unes perles. Quan tu comences a analitzar cadascun dels programes, veus que hi han frases, que hi han declaracions, que hi han fets que es descriuen, que mereixen parar-se a emmarcar-los o posar-los en una paret perquè la gent hi reflexioni, perquè són molt i molt potents. O sigui, es deixen anar uns titulars que passen de vegades desapercebuts, però que realment val la pena veure’ls en un altre format i poder-los gaudir saborejant-los. Realment.
Marc: Quin és el feedback que us ha donat el creador del programa, el Carles Porta?
Carles: Jo crec que el Carles ha passat per diverses fases. Jo crec que en principi està clar que això és un homenatge i a tothom li agrada que li facin homenatges. Jo crec que ha passat per una fase de preocupació perquè al final és el seu bebè i quan tu veus que algú l’està vestint, doncs et preocupes si realment tindrà fred i estarà ben vestit i reflectirà realment com és aquest nou aspecte, aquesta nova experiència o no. Però crec que va ser molt clar, molt, molt explícit, quan va veure l’exposició el va entusiasmar. Està molt content, molt agraït i, per tant, nosaltres també estem encara més contents i encara més agraïts.
Marc: Llavors ell no ha dissenyat l’exposició, vull dir, ha sigut merament un espectador i com les persones que veuen el programa ell ha entrat a aquesta experiencia, ha deixat a les vostres mans tot el disseny d’aquest itinerari o ha ha contribuït en dissenyar part de l’exposició?
Carles: Ell sobretot el que ha estat fent és validant els continguts. És a dir, nosaltres evidentment, no hem fet res sense saber que a ell li semblava correcte i que estaven dins d’aquest terreny de joc que marca Crims com a marca, d’acord? Però no havia vist res. No havia vist l’exposició abans i llavors, clar, una cosa és que te l’expliqui. Una cosa és que t’envia els textos o que t’envia els àudios o els vídeos perquè per saber si et sembla bé que jo els mostri al públic o si, pensa que pensa que ell té un coneixement hiperprofund, dir que ell, però, també l’Anna Punsí… tot l’equip de Goroka, tot l’equip de True Crime i fins i tot l’equip de TV3 i de Catalunya Ràdio porten anys treballant aquí, llavors nosaltres hem de ser molt humils en aquest sentit. Nosaltres creem experiències i sabem com donar dimensions noves o creant punts de contacte per a una marca. El Juanjo i jo portem treballant amb arts escèniques des que érem adolescents junts i amb això ho tenim clar. Però què és Crims i què no és Crims? Això la potestat ho té aquest equip i, per tant, nosaltres hem hem sigut molt disciplinats a l’hora de buscar aprovacions en cadascun dels casos, en cadascun dels textos. Absolutament, amb tot. L’experiència sí que la va descobrir el dia abans de la inauguració que va anar. Crec que érem prop de cent persones de l’equip. Que és impressionant. Quan veus l’equip de Crims no t’ho pots creure, però gairebé cent persones. No, no, és increïble increïble. Sí, quan ens van passar els crèdits, perquè evidentment els hi hem fet un petit homenatge en els crèdits dins de l’exposició, i ens van enviar la llista i jo dic no, no pot, no pot ser correcte. Això és que hi ha molta gent a qui diu sí, sí, és que és un programa que està fet amb moltíssima cura. Vull dir, la gent, diu: està molt ben fet. Sí, està molt ben fet perquè hi ha una feina al darrere, però extraordinària, i això comporta un equip molt gran i molt dedicat. Llavors ells ho van veure el dia abans i el Juanjo i jo estavem molt nerviosos, eh? Bé, tot l’equip de Zoopa estava molt nerviós perquè portàvem molts mesos treballant-hi i si ara no els agrada que i no els agrada, vull dir, els ho horroritzarà perquè no hi ha terme mig. I saps si és una cosa tan teva o et sembla molt bé i estàs molt content o si no, realment la teva reacció pot ser extrema perquè ningú és tan sensible a qualsevol incorrecció com puguin ser ells. I van estar tots molt contents i tots vam brindar amb cava que això sempre és bon senyal.
Juanjo: Si bé ell també va aprofitar i dir que ell Carles Porta sempre ho diu, que la gent li reclama més capítols. Ara estrenaran aviat quatre capítols crec que és i la gent diuen: però quatre només és que és molt poc i diu: és que realment fer un capítol de Crims comporta molts mesos de feina, molts. I per exemple, l’Anna Tura i l’Ona Punsí els canvio el nom és molt fort, eh? Ja! És Anna Punsí, Ona Tura, que són les documentalistes, em van donar la dada que em va fer esgarrifar i és que poden arribar per a un capítol de Crims a tocar i llegir això prop de 6000 documents. 6000 documents, entre atestats policials, declaracions, sentències judicials, hemeroteca, etcètera, fotos… és una burrada. És molt, molt, molt laboriós i és molt un treball molt meticulós que necessita dies i dies, setmanes, no? a vegades per per per fer quatre línies de guió.
Marc: Llavors l’exposició que just ara fa fa uns pocs dies que heu inaugurat, la idea és de quant de temps estarà al Palau Robert? Teniu una estimació, unes dades, unes dates?
Carles: Mira, això era una exposició que estava programada per inaugurar-se a finals d’octubre i estar al Palau Robert fins a Cap d’Any. Però quan vam començar a explicar l’experiència i l’ambiciós del projecte, immediatament ens van demanar que arribéssim fins a final d’abril. I que estarà pràcticament sis mesos al Palau Robert. Mig any que és una cosa extraordinària perquè normalment les exposicions durant tres mesos i estem supercontents, i més veient la resposta del públic aquests primers dies. Jo crec que això també ens permet crear una sèrie d’experiències paral·leles o esteses de l’exposició. La primera d’elles ja l’hem tret amb la inauguració, que és el joc de Crims, o sigui, tu quan entres al Palau Robert, opcionalment, pots agafar el teu mòbil, escanejar un codi QR i fer un joc mentre o després de fer la visita a l’exposició, un joc.
Marc: Quin tipus de joc?
Carles: Doncs mira, és un joc de preguntes i respostes, un joc d’endevinalles, una mena com d’escape room, si vols, que t’acompanya durant l’exposició i que nosaltres esperàvem doncs no ho sé, doncs que un 10, un 15% dels visitants juguessin i la resta o no veiés el QR o no li interessés o li feia mandra o no ho sé, ho veiem sempre. Nosaltres intentem sempre que qualsevol projecte tingui la seva vessant, la seva dimensió digital, i ens agraden moltíssim els videojocs. Jo soc un malalt i m’agrada fer jocs de tot. Crec que és una molt bona manera de què la gent aprengui i de fer arribar a continguts o històries a la gent perquè hi poden participar. Però la sorpresa és que en aquesta primera setmana d’exposició jo diria que un 80% dels visitants, si no un 90 està jugant i va anar amb el mòbil durant tota l’exposició.
Marc: Un 90 entre un 80%. Això és un èxit total 80 – 90%. Moltíssima gent.
Carles: Molta, sí.
Juanjo: Massa i tot.
Carles: No, no, és que clar, és que és que no hi ha previst.
Marc: Llavors el target de gent que que ve és bastant jove, perquè clar els codis QR a veure què hi ha gent sempre molt actualitzada i això però hi ha gent que quan estas en una franja d’edat concreta aquestes coses ja no les fas o no les controles. Per tant, això pot ser que també el target d’edat que que vingui a veure aquesta exposició és bastant baix o no?
Juanjo: Hi ha molta gent jove, eh? Jo vaig anar el primer dia de l’endemà de la inauguració i vaig arribar a quarts d’onze del matí i va sorprendre la quantitat de gent jove que hi havia. I tenint en compte que era un dimecres a aquella hora, a quarts d’onze del matí.
Marc: Fent campana la gent de les universitats i de les escoles. Però ja tenim el titular, eh?
Juanjo: No sé si estaven fent campana o en aquell moment no tenien classe perquè, però em va sorprendre i pel que m’ha anat comentant companys i el mateix Carles, que ha anat a altres moments i que no hem coincidit, hem anat amb horaris diferents, sempre hi ha gent jove i sempre estan jugant, no? Fins al punt que ahir ,va ser ahir no sé quan va ser, que van els que han fet el joc amb nosaltres han anat a replantejar algunes proves per facilitar-los una mica més la fluïdesa, perquè realment ens trobem que que alguna prova encalla una mica la fluïdesa de la visita. No sé si Déu n’hi do.
Carles: Sí.
Juanjo: L’èxit que ha tingut.
Carles: Pensàvem que el joc era era com pels que fóssim molt de Crims. És a dir, tu ets molt de Crims, veus l’exposició, però encara vols més, doncs ara tens el joc i llavors pots tornar a fer l’exposició, però ara jugant amb uns reptes i tal. Llavors vam fer que el joc fos una miqueta complicat. Tampoc és que fos una bogeria, però que realment si sabies de Crims ho podia resoldre bastant, bastant àgilment i posant a prova els teus coneixements, però que totes les respostes també es podien trobar a dins de l’exposició. Clar que no ens esperàvem, és que tothom hi jugués, però és que el públic més sènior diguéssim que n’hi han i n’hi han jubilats que venen a l’exposició en grups des de Sabadell. Aquests primers dies ens hem quedat molt sorpresos i tothom vol jugar i de fet, la gent gran l’única diferència entre el públic, molt jove i el públic molt gran que he pogut observar aquests dies, és que de vegades el públic més sénior no té els mòbils tan actualitzats, llavors es troba algun problema a l’hora d’escanejar i seguir un link que provoca, saps, que això de fer una consulta i llavors fas clic clic, ja que hi poden accedir, però després juguen i veus que jo crec que hi ha un abans i un després en l’adopció dels codis QR i en general de baixar-se aplicacions i de més precovid i postcovid. Jo crec que aquests anys de pandèmia han fet que les generacions també d’edat més avançada, sí s’han digitalitzat una barbaritat i no som conscients de com ha canviat tot. Hi ha moltíssima gent jugant. Jo, de fet, tinc una col·lecció ja de fotografies i de vídeos, perquè em resulta molt curiós de veure desenes de persones en una estança, tothom amb el mòbil fent-se preguntes. I és que és una experiència grupal eh, a pesar de què és a través del mòbil. La gent s’intercanvia informació, es pregunta els uns dels altres. La gent s’ho passa bomba.
Juanjo: Sí, sí, és ben curiós, no? Jo no m’ho esperava perquè a més a més del grup de creatiu com hem estat aquí, jo soc el menys juganer en aquest sentit de que no jugo ni al parxís. I a mi totes aquestes coses m’atabalen més que una altra cosa. Però és la gràcia també, no? que hi hagi algú una mica que. Doncs el pro jocs com el Carles, no? que tot ho farien gaire. I un altre que diu: Jo no necessito joc per visitar i, per tant, tenim tots els perfils coberts, en aquest sentit, no? el que li agrada fer la visita jugant i el que no vol fer la visita jugant.
Marc: De quanta estona estem parlant? Aquesta exposició, l’experiència en si, més o menys.
Juanjo: Mira, si la vols fer tranquil·lament, és a dir, si vols gaudir-la pel que hi ha. O sigui, hi ha molt de detall en aquesta exposició, molt de detall de text, molt de detall d’àudio, de vídeo, de contingut, com és tot el tema del mur de l’investigador. Si ho vols fer amb una visita que diguis: em vull esplaiar mínim necessites uns tres quarts d’hora. 45 minuts. Mínim, mínim mínim.
Carles: Sí, jo diria. Aquesta exposició té diferents nivells de lectura. Tu pots ser una persona que diu: Mira, jo vull mirar els ambients, disfrutar d’aquesta escenografia, d’aquests ambients que hem creat i sentir-me dins de la ment de l’assassí i sentir-me al cor de les víctimes, veure les coses a través de l’ull de l’investigador i tal. Llavors tu, doncs en 20 minutets surts i te’n vas a fer el teu cafè o te’n vas a veure la següent exposició. Cap problema. Si tu ets dels que dius: no, jo estic descobrint Crims i vull veure algun vídeo i veig un de cada tres o en part per veure aquesta experiència immersiva. Tenim una sala que hi ha una projecció 360 que es projecta al terra fins i tot i tal i en part una mica i tal. Segurament aniràs hi ha uns 35-40 minuts. I si ets algú que és de llegir, que ets de fixar-te en els detalls, aquests de provar les coses, és que t’hi pots estar molta estona, és que t’hi pots estar més d’una hora tranquil·lament i el que estem veient és que la gent agraeix molt aquest nivell de detall que a la gent li agrada profunditzar en la informació. Normalment, les exposicions clàssiques estaven pensats com un panorama que tu feies panning, és a dir, que tu passaves d’una peça d’informació a una altra. Però el nivell de profunditat no és molt gran perquè s’assumeix que la gent no té ganes de profunditzar. La meravella de la informació a Internet o de les experiències digitals és que tu pots fer una experiència on la gent pugui anar tan ràpid com vulgui, lateralment o tant en profunditat com li interessi, en un punt determinat.
Marc: En diferents nivells de lectura.
Carles: Exacte, aquests diferents nivells de lectura ho hem aconseguit creant escenografies immersives on tu t’hi pots fixar en el detall i pots mirar a través del pany d’una porta, saps? i veure què hi ha al darrere o pots llegir un text o t’hi pots acostar. El Juanjo ha arribat a límits de posar sentències judicials reals penjades de la paret. És a dir, si algú realment té interès en aquell cas i vol saber què va passar tenim registres dels Mossos, tenim documentació i per curiosa que mai ha estat disponible al públic i que és molt interessant. Tu pots tornar tres/quatre vegades a estar-te l’estona que vulguis. Sempre trobaràs una cosa que no havies vist la vegada anterior. De fet, una de les primeres coses que va dir el Carles Porta va dir: La segona vegada que l’he vist m’ha agradat encara més que la primera. Recordes Juanjo que comentava això.
Juanjo: I em va dir i l’altre dia va dir que tornarà: i tornaré i aniré tornant i tornaré amb un gorro i una mascareta, diu, perquè si no, no em deixaran tranquil per veure, diu, però vull tornar a veure-la tranquil·lament i això en profunditat. Perquè ara estava pensant, perquè no sé quanta estona portem, però portem una quanta estona aquí xerrant, que ens has fet una pregunta a l’inici i o no te l’hem contestada. Som un desastre perquè som un caos. Nosaltres som nosaltres dos som molt caòtic. Sort en tenim de què gent que com Interventor i que són els que han produït físicament les coses, perquè anem deixant bombes allà a les reunions, sobretot el Carles, que és molt de deixar bombes allà enmig de la taula i sortir corrents.
Marc: No, el Carles mai, mai de la vida.
Juanjo: No mira farem una roda de reconeixement que t’agafa tu i et posa dintre de la roda de reconeixement. Oh! Que guapo! Sí, sí, però després hi ha algú que ho ha de fer això.
Marc: Algú ho ha d’executar això desprès. La idea és magnífica però després hi ha algú en el món que té un marrón.
Juanjo: Sí, sí. I que ho ha resolt, eh? I que ho ha resolt, eh?
Carles: Diguessim com a procés creatiu, jo hi crec molt en això. O sigui, jo crec que tu has d’imaginar pensant l’experiència, sent egoista en l’experiència i amb una inconsciència total, un desconeixement total del com ho resoldrà allò. Ja vindrà el resoldre. I això la gent, reconec que jo moltes vegades creu incomoditat o poso nerviosa amb molta gent per perquè imagino coses i tothom em mira com dient de què m’estàs parlant osigui i això com ho farem. Jo en aquell moment no tinc ni idea de com ho farem, però sí que sé el que vull que experimenti la gent. Jo tenia molt clar que aquest missatge que qualsevol de nosaltres, amb la motivació i les circumstàncies adequades, es pot convertir en un assassí. Aquest missatge volia que arribés a la gent i aquest missatge a través de la sala aquesta de la ment de l’assassí, s’intueix. Però després veure’t tu mateix en una roda de reconeixement és un xoc perquè és és una imatge molt icònica que hem vist a les pel·lícules des de sempre, però que sempre has vist gent amb la pinta que dius: aquest té pinta d’assassí. Però és que tots tenim pintes així, per què tots ho podrien ser, tots ho som potencialment? Llavors dic que divertit seria que tu entris en una sala, et poses en una posició determinada i de cop i volta veiessis una roda de reconeixement de la que tu en formes part. I això és el que passa a l’exposició. I és molt curiós i és molt xocant. Després tenim clar, després com ho fem? Jo si voleu us ho explico com ho hem fet, eh? En el moment que ho vam proposar i quan ho vam dissenyar no teníem ni idea, però després va resultar que no era difícil, sinó que era molt difícil de fer. Perquè no només el fet d’integrar-te en una gravació és sempre complicat, sinó que les dimensions del Palau Robert són les que són i ens hem d’adaptar a uns espais que moltes vegades compliquen la tecnologia per poder crear aquestes experiències. En aquest cas, la distància i el tipus d’integració que volíem fer. És a dir, el Marc es posa davant d’un mur i de cop i volta, la teva imatge retallada perfecta, s’integra amb una pel·lícula que tens davant enorme projectant-se que és aquest mur on apareixen quatre sospitosos. I el cinquè sospitós és el Marc. Això, com ha passat? Doncs perquè hi ha una càmera que et capta que envia aquesta imatge de vídeo a un sistema d’intel·ligència artificial on prèviament hem fet milers. Quan dic milers, igual parlo de vuitanta mil cent mil/ cent mil perfils de persona. Llavors, amb intel·ligència artificial, busca quin dels perfils que coneix, quin model dels que coneix s’assembla al model que està rebent per aquesta càmera de vídeo. Un cop localitza, l’aplica a la imatge. Llavors tens el retall del Marc. És un retall dinàmic, és a dir, que si tu estires el braç, el braç es veurà. I llavors aquesta imatge l’envia un sistema de 3D on hi ha encarregats diferents escenaris o un escenari composat de diferents capes. Una capa és un mur amb les línies horitzontals, aquestes típiques del mur de reconeixement de la roda de reconeixement. Un altre és on estan els personatges de la roda de reconeixement i una altra és una col·locarà tu. I davant de tot això posem una finestra perquè sembli que tu ho estàs veient des de l’altre costat de la finestra. Clar, tot això es tradueix en una cosa tan senzilla i intuïtiva com: Ai, mira, jo estic allá!. Ningú s’imagina tot el que hi ha al darrere. És bastant, és bastant complexa i el resultat és bastant. És bastant sorprenent. Jo estic supercontent del treball que ha fet Intervento i com tothom s’ha posat en línia per aconseguir que això funcioni bastant, bastant bé.
Marc: I llavors hem parlat d’aquesta exposició de Crims des de les diferents coses que ens podem trovar.
Juanjo: Perdoneu, perdoneu.
Marc: Digues Juanjo.
Juanjo: No ho dic perquè tot això venia, venia a cuento perquè perquè ens has fet una pregunta a l’inici que no l’hem contestada.
Marc: Quina era la pregunta?
Juanjo: Que per això dèiem que som molt caòtics, no? Ens has demanat que es trobarà l’exposició i hem parlat que hi han tres sales o tres ambientacions, però no hem dit res d’aquestes tres sales ni d’aquestes tres ambientacions no sé si vols que expliquem alguna cosa o millor digues deixar o deixar-ho en incògnita o no sé com vulgueu.
Carles: No, jo crec que està bé que la gent sàpiga per què hauria d’anar a l’exposició. Doncs jo crec que hauríem d’anar principalment perquè s’ho passaran bé, però després perquè és una exposició que té un concepte molt xulo. És a dir, nosaltres pensem que els crims no tenen com tres dimensions que estan representades a l’exposició en tres sales, que són tres escenografies, aquestes que dèiem immersives. Una està dedicada a la ment de l’assassí. La segona està dedicada al cor de les víctimes i la tercera a l’ull de l’investigador, doncs es trobaran que aquestes tres sales estan connectades per unes sales més petites que també ofereixen una experiència molt interessant i que conceptualment connecten l’assassí amb les víctimes i la víctima amb l’investigador.
Juanjo: I que aquestes ambientacions no tenen res a veure un amb l’altre, eh? És a dir, la primera és ens recorda un pis que podria ser un pis d’aquests de l’Eixample antics, amb una sèrie d’elements que són unes finestres on podem veure vídeos relacionats amb els casos amb un ambient dens, amb una música densa, amb elements que ens recorden a programes de Crims com és el congelador de Ca n’Amat i alguns altres elements que trobarem per la sala on hi ha unes butaques que ens parlen. Que és curiós, això mira pels podcast. Això ho haurien de patentar Carles, eh? Abans que algú ens ho patenti.
Carles: Sí, sí, sí.
Juanjo: Perquè hi ha…
Marc: Unes butaques que parlen?
Juanjo: Si unes butaques d’aquestes orelleres que tu asseus i a la diguem-ne les orelleres i ha uns altaveus i es van reproduint i et diuen.
Marc: I que et diuen?
Juanjo: Aquí trobaràs àudios. Sobretot d’investigar de fiscals que analitzen i de criminòlegs que analitzen la ment de l’assassí i el del perquè matem. I per què matem, no? O sigui, quin és l’impuls final que et porta a matar. I llavors hi ha uns àudios reflexius. Però aquestes butaques, curiosament, estan fetes d’una manera. Les hem fet d’una manera que tu t’asseus i realment només és com si portessis cascos el moment que és seu algú ja ningú pot sentir allò. En canvi, tu, que estàs allà a prop, ho sents perfectament. I això és l’ideal per fer pòdcast i audiollibres, t’asseus allà i asobre estas super còmode. I a més aquesta és molt. Una sala molt, molt, molt maca, amb cert punt d’inquietud.
Carles: I és una mica opressiva. No sé, és com inquietant. Saps, és maca, però és inquietant. De fet, una de les coses que hem insistit molt i que es pensaven que ens havíem tornat bojos ell Juanjo i jo, és: volem un projector de partícules. I jo crec, Juanjo, que esperaven que ens oblidéssim de les partícules durant molts mesos i nosaltres allà que no: que volem que hi hagin partícules. Tu saps Stranger Things?
Marc: Però que vol dir un… com has dit?
Carles: Particules
Marc: No, no, no, un…
Juanjo: Un és un.
Carles: Un emissor, un emissor de partícules, un difusor de particules.
Juanjo: És una màquina és una màquina de partícules, igual que hi ha màquines de fum baix, doncs hi han unes partícules que fan que l’ambient estigui com carregat. No és un fum, no és un fum d’incendi, eh?
Carles: Tu saps Stranger Things? seria una exageració. Allò és un excés de partícules, quan entres en aquella dimensió. Exacte, doncs allò, que sembla que l’aire és dens, no? Doncs clar volíem que quan tu entres en aquest pis que simbolitza la ment de l’assasí, veus que tot no hi ha res tètric. No hi ha sang, per enlloc per enlloc, eh? No, no hi ha armes per allà.
Marc: No hi ha budells?
Carles: No, no, no, no, no, no.
Juanjo: Pequè no hi són en el programa. No hi són aquí.
Carles: Clar, no, no, no estem buscant. Aquest ,no, és això és el més llunyà, el túnel del terror que et puguis imaginar. Però en canvi veus que hi ha alguna cosa allà que està trencada que no acaba d’estar. Et genera una certa inquietud, però a la vegada és molt interessant. Té aquest atractiu, no? I veus que les finestres, algunes estan trencades. És una habitació que té set finestres i cada finestra representa la mirada de l’assassí al món. I allà hi ha uns muntatges de vídeo molt, molt xulos que els ha seleccionat la Carol Quesada i el Juanjo. D’acord amb l’equip de Goroka i True Crime, hi ha una selecció fantàstica, però fins i tot la projecció de la llum d’aquestes finestres en el terra de fusta hi deixa uns missatges, uns missatges molt xulos també. Jo crec que és de les sales que reflecteixen quina és la nostra visió creativa, del que ha de ser, del que ens agrada trobar en una exposició, que és una experiència que no t’esperaves i que no et cal un manual d’instruccions on has d’endevinar res. Simplement entres i estàs allà caminant i et vas trobant coses. I quan t’acostes a algun algun d’aquests elements descobreixes encara més coses. I hi ha, per exemple, una porta amb una inscripció manuscrita, que és una frase fantàstica del Carles Porta. Però si algú s’acosta encara més i mira a través de la porta, veu el replà i veu algú que s’acosta i que li porta una caixa amb un encaputxat. Saps que això és al·legòric a un dels casos que retrata aquí Crims. I si algú és molt de Crims, sap a quin cas està relacionat, però igual altra gent simplement ho veu com una cosa curiosa i inquietant. I també hi ha una col·lecció d’elements en aquesta sala que no cal que ho expliquem tot al detall, però que a molta gent li portarà records i s’ho passarà bé veient-los. Però sobretot és una sala on tot és normal, però a la vegada res, res et deixa indiferent.
Marc: Heu fet un Disney Disney World de Crims? És que el nivell de detall és molt més elevat del que em pensava. Perquè clar, em vas dir de parlar d’aquest pòdcast, que és que jo vinc aquí a fer del futur visitant d’aquesta experiència de Crims, perquè jo no he tingut temps encara per anar-hi. Estava fora, no he pogut anar hi. I clar, no m’esperava aquest nivell de detall. M’imaginava un itinerari, una espècie de tribut al programa, però ja és un tribut. Has dit una miqueta pel Carles Porta, però hi ha algun missatge o algun objectiu? O bàsicament el perquè d’aquesta experiència és que la gent s’entretingui i s’ho passi bé?
Carles: Jo crec que la gent quan quan adopta una marca, quan es fidelitza, quan se sent part d’una comunitat, té una necessitat de viure experiències amb aquesta marca. Igual que quan tu t’agrada una marca de sabatilles o quan t’agrada un autor, doncs vols anar a Sant Jordi, que et signi el llibre i vols parlar amb ell. Perquè tens una necessitat de participar, no? Jo crec que la comunitat de Crims que estem parlant de moltíssima gent a Catalunya, d’edats molt diferents, té una necessitat de Crims i vol extendre aquesta experiència. Llavors l’exposició és un element més d’homenatge, però també és un exercici de contingut, no? d’engagement. Però jo no dic des d’un punt de vista de màrqueting, sinó un punt de vista d’expressió, doncs les comunitats, tothom que participa d’un fenomen, doncs, contribueix a la nostra contribución doncs ha estat aquesta exposición i veiem que la gent, com l’exposició també contribueix amb ella. I l’exposició és molt diferent quan està plena de gent i veus el que la gent comenta i com comparteixen el joc i com descobreixen les coses. I tu mires, tu seus al sofà perquè has vist algú que abans que tu s’ha assegut allá, vull dir realment és molt bonic veure com la gent disfruta de l’exposició. Hi ha gent que es diverteix molt quan algú es queda atrapat amb unes manilles que tenim una sala d’interrogatoris, vull dir, és molt és molt interessant de veure que tu dissenyes una cosa, però després la gent la interpreta i la fa servir d’una manera que potser és lleugerament diferent del que tu havies imaginat.
Juanjo: I que. I que, en definitiva, el missatge de l’exposició és el mateix del programa, no? És a dir, és intentar saber per què fem aquestes coses. Perquè és que ho portem així, no? perquè fem, perquè fem, perquè acabem cometent coses que dius: com és posible?, no que que algú hagi arribat a aquest extrem i però ha passat i passa i passarà, no? i per tant, també una de les coses que ens tranquil·litza quan surts a l’exposició perquè perquè ara parlarem, si voleu, de la sala de la víctima, no? que és l’impacte que té a la vida de la víctima i sobretot a la parella, a la comunitat, no? als amics de la persona assassinada. Això de l’impacte és brutal. Jo crec que no són prou conscients i per això aquesta sala també fa una reflexió o convida a reflexionar sobre. Què poc ajudem a les famílies de les víctimes a superar-ho i que moltes vegades això s’estigmatitza, però també el missatge de destí. Estem en bones mans, eh? Perquè tenim una policia i això hem tingut l’oportunitat de comprobar-ho en primera persona. Tenim una policia que a nivell de resoldre casos de científicament parlant, no? de dir si tenen tenen uns uns mitjans que aconsegueixen resoldre molts casos, molt més del que ens pensem. I també un missatge tranquil·litzador, que és que a Catalunya es mata, però es mata poc en referència al nostre voltant, eh? A nivell europeu estem a l’1 1 per cent, 1,11 per cent per cada 100.000 habitants i Catalunya estem al 0,79. I si ho comparem amb els Estats Units, ja ni te cuento, no? Allà están al sis per cent, una cosa així i per tant, hi ha aquest doble missatge diu: si et preocupes, no és que qualsevol pugui ser un assassí, i que he de dir en unes circumstàncies concretes i amb una pressió concreta o un bé en un moment determinat, tu puguis tenir un esclat de fúria i acabar cometre un crim. Però també tenim una policia que, per poc que pugui, t’atraparà, eh? I el tant per cent de resoldre cas és molt elevat de resolució de casos dels Mossos d’Esquadra és molt elevat.
Carles: Sí, si no recordo malament, estem parlant d’un 93% de casos resolts. Sí, sí que d’homicidis d’homicidis identificats com a homicidis, es resol un 93%.
Marc: FBI
Carles: No és que realment aquesta exposició ha estat un privilegi en molts sentits, de treballar amb Carles Porta i el seu equip, de treballar amb la gent de Palau Robert. És que realment és increïble el bé que tracten aquest gènere de l’exposició. També de treballar amb TV3 i donar-te compte que la Corporació i Catalunya Ràdio és molt més del que del que els ciutadans de vegades percebem. Però també de treballar amb els Mossos d’Esquadra i amb la científica. I t’adones que tu tens una percepció a peu de carrer i tu veus els Mossos a l’autopista o bé els Mossos de la ciutat i els veus sempre en una situació com d’acció, diguéssim. Però quan vas i els veus treballant amb l’apartament de la científica o els investigadors, t’adones que hi ha molta ciència i que hi ha un rigor però un rigor absolut en tots els processos, amb totes les proves que fan que tens a l’abast del ciutadà físics, biòlegs, una quantitat de recursos al·lucinants i amb uns costos estratosfèrics. Vull dir que som uns privilegiats perquè estem en un país molt segur i també perquè és que tenim uns recursos a favor de la nostra seguretat que jo personalment jo no me’ls imaginava ja t’ho dic ara.
Marc: Buah, ens deixa aquí amb tota la intriga. Jo hi haig d’anar i anar.
Juanjo: I que els podràs veure allà en una taula enorme.
Marc: Quina és la salsa que m’agradarà més, Carles i Juanjo?. La de l’assassí, oi?
Carles: No, mira, jo crec que no, perquè et conec i tu ets un curiós. O sigui, jo no he vist ningú que tingui el periodisme a l’ADN com el tens tu i per tant sí o sí la sala que crec que alucinaràs, serà la de l’investigador, perquè és que ho porta a la sang. I allà hi ha una obra meravellosa que és un mur de recerca documental. Deu tenir uns vuit metres més o menys de llarg?
Juanjo: 12
Carles: 12 metres. És que és enorme.
Juanjo: És molt gran, és molt gran.
Carles: 12 metres. Es diu ràpid però 12 metres de paret plena de gom a gom d’informació. És molta informació. Hem estat moltes, moltes, moltes hores creant aquest mur. De fet, el Juanjo l’ha creat dos cops perquè primer el vam reproduir a la nostra oficina i després el vam reproduir a Palau Robert. Hi vam estar. Jo et dic que jo he tingut, jo he tingut agulletes de pujar i baixar escales per posar fils en aquest mur. Imagina’t la de vegades que hem pujat i baixat una escala. Va ser un exercici superbonic, però també molt cansat, fins i tot a nivell físic, perquè Interventor, que és l’empresa que fa tota l’execució ens deia: No, no doneu-nos un plànol de com és aquest mur i nosaltres el reproduïm, però és clar, era era una feina també brutal descriure això en detall. Llavors vam dir: No mira aquesta part en concret, l’executarem nosaltres, perquè realment ens és impossible, doncs fer un manual exhaustiu de com s’hauria de crear. Però aquest mur, a tu, et cautivarà i crec que és un mur que conceptualment és molt interessant perquè és com un… és una imatge que reflexa aquesta premissa de que tot està connectat i que no hi han dreceres en la investigació. Però després, si baixas d’aquest nivell conceptual a nivell físic és realment un tresor quant a la quantitat d’informació, com està ordenada, com és de rigorosa. Vull dir aquí tot l’equip ha fet un treball impressionant, des de la Carol al Juanjo a tot l’equip, que és molt i molt xulo i la gent ho est agaraint moltíssim, la gent s’hi està molt de temps allí buscant i descobrint coses en aquest mur.
Marc: I Juanjo, digues.
Juanjo: No dic que hi ha una sala també que no hem comentat, però així de puntetes, però que a mi també em té una mica el cor robat, eh? I tampoc vull dir que sigui la meva totes, o si no és que hi hagi una preferida, però aquesta em té el cor robat, que és precisament una sala de transició que és en la que hi ha una sala d’aquestes d’interrogatoris, no?, que ara ja no en diuen d’interrogatoris. Això ja ens ho han dit els Mossos, eh? Què són, entrevistes? Et fan una entrevista com estàs fent tu aquí a nosaltres sí. Però que és aquella típica que té una taula si vols.
Marc: Amb els miralls que et pots veure des de l’altra banda.
Juanjo: Exacte. I m’agrada molt el leitmotiv d’aquesta sala de transició, que és el pes del silenci. Què és el silenci en molts sentits no?, el silenci de l’assassí que ha comès un crim i que no l’han descobert i que potser no el descobreixin mai o el descobreixin al cap de molts anys. I que ha de conviure amb això que ha fet, no? I també el silenci de qui ho sap i que no ho explica. Que no ho explica per por o no ho explica per sang, perquè són familia: són els pares que a vegades pasa, són germans que encobreixen un crim que, a més a més, és una cosa que hem descobert fent l’exposició, la família directa, és a dir, pares, fills si no cometen cap delicte s’hi encobreixen. És curiós això de veritat. Sí, si no col·laboren amb el crim directament.
Marc: Però ha de ser família o.
Juanjo: Ha de ser família directa. No, no, ha de ser família directa.
Marc: Clar, si és un amic, llavors ja sí que està fent.
Juanjo: És a dir, els únics que estan, que estan exonerats d’això són la família directa, és a dir, els teus pares o els teus tiets, eh? No, no seran condemnats mai per no parlar. Si no has col·laborat ara, si és col·laborat, sí, eh? Però si una mare que sap que el seu fill ha matat algú i no ho explica, no serà condemnada mai.
Carles: Però l’altre dia, l’altre dia, li deia al Carles Porta. Carles, hem après molt de coses que no hauríem de saber. Perquè clar, amb tot això jo he estat moltes hores amb els Mossos i clar, aprens molt d’armes, d’ADN, de proves, de com funcionen les investigacions que dius: Cal saber això? amb el bé que ho fan els altres. Cal saber això? No ho sé, però és molt curiós, realment. I aquí, d’una banda, no hem pogut inventar res perquè tota l’exposició és totalment fidedigna als casos. I totalment fidedigna en la recerca de Crims. Per tant, l’espai per a la creativitat està sobretot en la posada en escena i l’experiència, però la informació de fons és la que és. No ens la podem inventar i de fet, hem anat amb molt de compte de no inventar-nos res. Però, en canvi, amb la part de recerca hem fet una cosa que no havia fet Crims perquè no tocava i crec que no s’havia fet mai, que és intentar endinsar nos en aquestes tècniques de la científica, tècniques policials i explicar-les amb un nivell de detall que crec que no és excessiu, però que és novedós perquè normalment no s’explica tant. I fins i tot hem arribat al punt d’aconseguir maquinària tecnològica que normalment no està a l’abast de ningú. Vull dir que hi vagi allá, podrà tocar un seqüenciador ADN, podrà tocar un espectrògraf de massa, podrà tocar les eines que hem fet servir els Mossos per a les empremtes, per anàlisi de sang, per balística… Vull dir informació molt interessant i molt ben explicada. Molt ben estructurada.
Marc: He vist talls d’això a l’Instagram i ara em ve la imatge del que estava explicant, de les de com es diu allò… És clar, no és un objecte amb el que estigui familiaritzat. De les empremtes que és com un pinzell que utilitzen les noies per pintar se les ungles. Una cosa així jo he vist que em va sorprendre bastant i dic que és això. I clar, sí, si et trobes coses d’aquestes realment és curiós perquè són instruments que clar, primer el públic normal mai pensaria que existeixen i després quan els veus com funcionen, dius: Mare meva! Mare meva! Si comets aquí un delicte o un crim, és que clar, amb aquests objectes et detenen al cap de dos minuts.
Carles: Home, jo crec que que és veritat que les tècniques de recerca de la científica són súper superefectives, però jo crec que la gent no hauria ni de pensar això si no és de cometre un crim.
Marc: No, però vull dir que.
Carles: Però es que tu, Marc ets.
Marc: Fins i tot a les sèries més més més. No sé si la paraula és negres, però les sèries més policíaques de Netflix, aquests instruments que re he vist a 5 cèntims, eh? D’aquests instruments que et trobes a l’exposició, no surten, vull dir les empremtes jo no ho havia vist mai ni a les sèries de Netflix. O aquesta nova que ha sortit del com és, que et aquella assesí sèrie i que és un nivell de morbositat, per mi excessiu. No surt aquestes coses en aquestes sèries de Netflix.
Carles: Clar, perquè és que el suport no t’ho permet. O sigui, en un programa de tele igual tens una hora per explicar la història i llavors no et pots entretenir a explicar-te que hi ha una tinta magnètica, que és la que és. És al·lucinant. Realment és és al·lucinant. I quan t’expliquen: No, no és que ara els Mossos, per exemple, han desenvolupat un reactiu que l’han fet ells, que estan patentat per poder identificar certes empremtes en certes superfícies i de més, vull dir, hi han coses molt i molt curioses i si no és a l’exposició no les veuràs mai la teva vida, perquè no hi ha cap suport que et permeti arribar a aquest nivell de detall.
Juanjo: I perquè també el que passa a sèries com les que comentes o el que passa a CSI, per exemple, no té res a veure. Tot allò està inventat. O sigui, no és, no és ben bé així. I de fet, els ha fet molt de mal. Ara ja diuen que perquè la sèrie ara ja, tot i que les repeteixen vint-i-quatre hores. No sé quin canal és, però que ja no té l’impacte que tenia. Però a l’inici era com osti! els va fer molt mal perquè realment la gent es pensava. Oh, sí, però sí que trigueu en treure l’ADN. És clar, és que a la sèrie diu hemos encontrado ADN. I a la següent de plano: yo lo tengo. ¿Como que ya lo tienes?
Carles: Clar, hi ha una sèrie de llicències artístiques en aquesta serie i d’el·lipsis temporals. De cop i volta veus allò que l’ordinador va traient cares de sospitosos o empremtes i tal.
Marc: Sí, Carles i Juanjo, s’ha de dir que sí és un ordinador i un d’aquest revelador d’impremtes americà llavors sí que va més ràpid. Si és americà, va més ràpid.
Juanjo: No, no. Però és que fins i tot això de les empremtes, no? osigui això que veiem allà, que hi ha un match positiu, no que fa pip pip, allò típic del CSI que sempre diuen a dado positiva i de seguida ja saben qui és. Això no és cert, és que ni Estats Units, perquè després hi ha d’haver un tècnic. Això m’ho va explicar un Mosso. Hi ha d’haver un tècnic que doni fe amb una lupa súper d’aquestes de superaugment. Que aquella, aquella coincidència sigui real, és a dir, finalment hi ha un científic que diu: Sí, exacte, aquestes crestes són de la mateixa persona. O sigui que perquè vegis el mal que fa la tele també, a vegades, no? vist des del punt de vista d’una família que es pensa que això ha vingut la policia ha tret empremtes i ja està i ja ho posarà en una maquineta i en cinc minuts tindrem qui ha estat. Això no va així. No va així.
Marc: Amb la direcció del carrer on viu el pis de bloc i la segona residència.
Juanjo: Exacte, això no va així.
Carles: Això fa al·lusió a una dada la primera frase que et trobes en aquesta fase en aquesta sala, no? quan accedeixes que és: No hi han dreceres. O sigui, de vegades la policia pot intuir cap a on va el cas, però és igual. O sigui, són les proves. És el procés pas a pas. I si resulta que aquella empremta no diu el que esperaven que digues, doncs no va cap allá el tema, no té més. I aquí te n’adones que el sistema està. El sistema està molt ben pensat. El sistema està pensat perquè la ciència recolzi fets, no recolzi hipòtesis o no reforci una intuïció. I jo crec que de vegades pot ser molt frustrant, però que és una de les coses bones que trobes en aquesta exposició. Dius que realment estem en un país segur i que realment tenim un sistema que està pensat per garantir la presumpció d’innocència de qualsevol.
Marc: Llavors, Juanjo i Carles, ara que hem descrit aquesta exposició, hem fet cinc cèntims d’aquest article.
Carles: Perquè tu et penses que ja está, no?. Tu penses que amb aquestes tres sales això està?
Marc: Què més hi ha?
Carles: És que hi ha un munt de coses més que.
Marc: Ai que el Porta s’enfadarà si comencem a fer spoilers aquí de realment el que ens podem trovar.
Carles: No res, simplement simplement dir que hi ha molt més, que també hi ha una part de l’exposició que no està a l’abast de tothom i que només alguns la veuran i és la gent que resolgui el joc, tindrà, obtindrà com a resultat del joc obtindrà una clau.
Marc: Llavors hi ha premi. Llavor hi ha premi. És el que anava a preguntar. Em començat a parlar i m’estàs parlant que havia moltíssima interacció. Estàvem parlant d’un 80 %, aproximadament, de persones que assisteixen a l’exposició que fan servir aquest codi QR per seguir l’experiència desde el joc. Però llavors hi ha un premi. És el que m’estava preguntant jo, la gent que que fa aquest joc i que guanya o que té una puntuació. No sé si va per puntuació, però a la vegada ja hi ha un ganxo.
Carles: Si hi ha una recompensa, perquè se la mereixen, perquè hauran fet un esforç extra.
Marc: Entrar al cos dels Mossos d’Esquadra com a investigador. Quina és la recompensa?
Carles: Doncs no, de moment no. De moment res. Sí, sí, sí.
Marc: Potser descobreixen algun potent.
Juanjo: Primer han de ser…
Marc: De les ciències policials.
Juanjo: Ho vaig demanar. Dic: això com va? S’ha de ser científic? i diu no, no. Primer s’ha de ser Mosso i després, un cop has entrat de Mosso, fas tota la carrera dintre del cos a la científica, però primer has de ser mosso, has de fer les proves.
Carles: Bé. Mira, ara mateix acabo de rebre un missatge, un WhatsApp, que algú que està a Palau Robert que diu que hi ha una cua ara mateix de 45 minuts per entrar a l’exposició. Això ara mateix està una miqueta, però bé, això esperem que sigui només avui i que demà, igual que els dies anteriors, la cosa sigui sigui molt més fluida, és clar. Dissabte a l’hora de l’aperitiu és que som molt d’aperitiu els catalans. Clar, és el que té. Doncs jo el que anava a dir-te és que jo crec que qui hagi escoltat aquest pòdcast que també es mereix un premi, així que li direm en exclusiva a on està la sala secreta. Així, no li direm el codi que se l’ha de guanyar amb el joc. Però a on està? Sí. I és que l’exposició té una última sala que està dedicada als llibres de Crims i també està dedicada a totes les estadístiques policials, d’audiència i de més. I en aquesta sala, si t’hi fixes, hi ha una porta petita que té un pany d’aquests amb codi, saps? que has de posar el codi perquè es pugui obrir. Aquí és on has d’anar i si fas el joc bé, saps?
Marc: I el codi és el codi és…
Carles: El codi no el direm, el codi no el direm.
Juanjo: El codi no el direm, però sí que direm que apreteu fort perquè hi ha gent que no apreta fort les tecles aquestes, però que no són digitals són aquestes de crec, crec, crec o sigui apreta fort, que si no, no l’obriràs.
Carles: Doncs sí. I res desitjant que molta gent vagi a l’exposició, que la disfruti i que ens donin el seu parer, que ens encantarà saber que és que els ha agradat i que voldrien trobar.
Marc: Jo us en donaré quan hi vagi. A més, m’he tret un pes de sobre per què les pròximes setmanes les tinc complicades que estic fora. Però com esteu fins al 2054 al Palau Robert doncs ara quan torni a finals de novembre doncs ja, ja m’hi passaré.
Juanjo: En principi no. Fins al 6 d’abril, eh? Fins al 6 d’abril, que és la data de tancar l’edifici.
Marc: Si si, no, però que esteu molt de temps per ser una exposición del que comentàvem quasi sis mesos. Havieu d’estar fins al desembre en principi m’havieu comentat i després ho heu allargat fins fins l’abril. Bé, i potser com els musicals de Broadway i continueu fins al desembre que ve i aneu renovant temporada rere temporada. Ho veurem.
Carles: Home, el que està clar és que l’exposició no ho sé, però Crims tenim per estona, perquè ara mateix, al novembre, s’estrena nova temporada de Crims a TV3. Es llença el llibre de La noia de Portbou i atents a Catalunya Ràdio perquè saps que també hi haurà novetats.
Marc: Per cert, Juanjo, saps des d’on estem fent aquest pòdcast el Carles i jo?, que estem junts ara.
Juanjo: Sí.
Marc: Estem a pocs quilòmetres d’on es va es va portar a terme aquell assassinat del Pantà de Foix. Hi passem cada dia el Carles i jo entrant amb bicicleta per aquella revirada carretera on va passar quelcom que els seguidors del programa.
Juanjo: Un cas que estem parlat del cas de la Guàrdia Urbana, no? que ha tingut molt de ressò de fer adquirits. Crims li va dedicar quatre programes.
Marc: Sí, sí. Per això ho dic.
Juanjo: Però, que ja és més que un fenomen fora de Crims. És a dir, si no estic equivocat ara mateix, a prop d’on estic jo ara, està està gravant en aquests moments, ho sé, porque hi havia algú, ara allà. La sèrie de Netflix que s’estrenarà amb la Úrsula Corberó i el Quim Gutiérrez com a protas.
Carles: Està clar que Crims és més que un programa de ràdio i és més que un pòdcast, i és més que un programa de televisió i és més que una exposició o que un llibre. Ara mateix és una comunitat i és un fenomen social que està unint molta gent i que està també creant una consciència, una reflexió social que és molt interessant i jo trobo que és molt positiva també.
Marc: Això de la proximitat, els assassinats, quilòmetre zero que explica. Jo crec que és la clau, és la clau. Al final sempre hem vist els assassinats i les investigacions de personatges de Texas a Colorado on sigui i que estiguin parlant d’un assassí que ha fet coses terribles i que ho ha comès al carrer on passes cada dia per anar a treballar o per anar a la universitat, té, com deia, un extra de curiositat, que tots els éssers humans tenim, com explicava el Carles, que no es pot ignorar.
Carles: Sí, també que la frivolitat no és sinònim d’èxit ni és necessària per a l’èxit. Crims està fet amb rigor i a la gent li encanta. I també doncs que les coses, els productes així ben fets i curosos, també treuen un públic molt jove i un públic molt gran. Això també és molt important i que la feina ben feta, això que deien fa molts anys quan jo era petit, hi havia una campanya que deia: la feina ben feta no té fronteres. Per mi, Crims també simbolitza això. És una cosa feta aquí a casa i que s’està parlant moltíssim i que té una projecció brutal. I això n’hem d’estar tots molt orgullosos de la feina del Porta i companyia.
Juanjo: Sí, sí, sí. Més enllà de l’àmbit lingüístic català, perquè hi ha gent que el segueixen, que sent en català i segueixen igualment. Tant el pòdcast com la sèrie de televisió així que xapó.
Marc: I no és fàcil, perquè moltes vegades no és exactament la sèrie de Crims però, però s’ha parlat que les pel·lícules aquestes de no ser de terror, però policíaques, quan estan doblades al castellà, la gent les compra el asesino. Dónde está el sujeto? Però moltes vegades, quan les doblaven en català entre els meus amics i jo crec que molta gent comparteix. No se les prenien a pit les pel·lícules d’aquestes, tipus El silenci de los corderos, doblades al català, com que no feien respecte, no feien no transmetia el mateix i que un programa en català hagi transmès el que està transmetent Crims és realment sinònim de què s’ha fet una gran feina, perquè no és fàcil, no és fàcil.
Juanjo: I a més a més, també a banda de tot això que heu comentat, del rigor, del respecte, de la manera de fer i dir que siguin de crims locals, és també com ho explica. O sigui, ells són caçadors d’històries. Això és un un títol que li agrada molt anomenar al Carles Porta, no? és dir: jo soc caçador d’històries i de crims n’hi ha molts però darrere ha haver una història que es pugui explicar i explicar bé, no?. I llavors, amb això s’ha de reconèixer que el Carles ja no només ara, eh, sinó a l’inici. Sap detectar on hi ha històries de les que es pot treure després, una narrativa que fa que t’enganxi. I va començar amb Tor i ha continuat amb moltíssimes coses amb els llibres que ha fet com El crim de Fago, també a l’Aragó. Tot, tot, tot el que toca, diguem-ne. Sempre hi ha una història darrere. És un caçador d’històries.
Carles: Sí. Això també ha fet que la nostra tasca des de Zoopa era molt més delicada, perquè, vulguis que no, no és el mateix construir un espectacle o una experiència al voltant de High School Musical per dir-te algo, que d’una obra com Crims. Clar, és que és molt diferent, és molt diferent.
Marc: No és que l’exemple que has posat, has anat a ficar el dit a la llaga.
Carles: Bé, és que és real, és que és real, perquè realment vam fer, vam fer un espectacle. Hem treballat en temes molt diferents perquè nosaltres sí tenim una característica que com equip és que som molt polifacètics i que toquem pals molt, molt, molt diferents. Igual que hem fet exposicions sobre la dona en general o sobre el món de les princeses, o sobre High School Musical o Barrio Sésamo. Clar, són marques que les línies vermelles no són tan vermelles, però treballar amb Crims com a territori creatiu has de ser especialment sensible i especialment curós. I has d’assimilar aquests principis de funcionament que té tot l’equip de crims que l’avantatja. I amb això estem superagraïts i hem jugat molt amb jo crec que amb més facilitat. És que ells ho tenen claríssim, o sigui, els pilars de Crims. I on estan les línies vermelles. El Carles les té escrites a allò en pedra, saps? Les té superclares i te les diu el primer, el segon, el tercer i fins a l’últim dia te les està repetint i sempre són les mateixes.
Juanjo: Si, de fet, mira que hem tingut reunions tant amb ell com amb l’equip i i s’ha validat tot i tal, però per exemple perquè miris el nivell de detall. Hi va haver una coseta que no cal que expliqui quina és que en la visita que vam fer el dia anterior d’obertura ens van demanar que la canviéssim. No que la traguéssim, però sí que la canviéssim.
Carles: Allò del congelador perquè no es veiés el cadàver, no?
Juanjo: Exacte. Bueno, perquè mira que ho sabien, eh? Perquè això ja havia estat validat. I no és que hi hagués un cadàver, però hi havia les bosses que recordaven… i és, i es va muntar una petita reunió allà amb els dos Carles i amb mi mateix allà davant li vam dir Mira, saps que millor, tanquem-ho i es va tancar. Sí que fins aquest nivell de detall, eh? De tot està tot, tot.
Carles: Jo ja un parell de vegades m’he trobat gent fent força a la maneta del congelador per obrir el congelador sigui com sigui, eh? Que un dia ens arrencaran la maneta.
Marc: Hay un cuerpo ahí dentro!
Juanjo: Segur, segur. No, no, però amb això el que acaba de dir en Carles és així. Vull dir el rigor és màxim i fins i tot en alguna reunió d’equip no sé si el Porta o la Puntsí, ara no sé qui dels dos. Em va explicar que tenien un programa pràcticament tancat però pràcticament tancat, vol dir que ho tenien tot. Havien construït el guió, la narrativa, tot. Hi va haver un familiar que va dir que no i no es va fer. Perquè per davant de tot hi ha el respecte a la víctima i això és el que ens han transmès sempre.
Carles: És un rigor de fons i de forma també. És a dir, Goroka té una manera de retratar, no? el Guille, que és el productor executiu té una manera de retratar i clar, quan hem fet vídeos expressament produïts per l’exposició amb Zoopa i de més hem hagut d’arribar a un estàndard de qualitat i tenir una estètica, uns colors, una llum que estigués alineat, o sigui el Dani Ebo, que és el director d’art de l’exposició quan creava aquestes escenografies o quan pensava quin paper aniria a la porta o quina llum posariem o quina ambientació volíem crear. Has de tenir tota l’estona en l’obra de Crims al cap perquè no te’n pots anar fora de l’univers visual que té la sèrie.
Marc: No ho trobo, és a dir, molt més, molt més espectacular del que m’imaginava. Imaginava que seria un itinerari amb quatre fotografies. Però clar.
Carles: No és que això a Zoopa no ho fem això eh. No estem per tonteries. Què et penses tu?, aquests joves? Juanjo no té ni idea el Marc eh. Espera, xato, espera que vagis a l’exposició perquè fliparàs. No serà com el tour, que ja sé que a tu el que et va és el tour, però el tour que faràs a l’exposició no et deixarà indiferent segur.
Marc: Faré un tour per a l’exposició de Crims, que realment hi he vist cosetes, he vist cosetes perquè…
Juanjo: Però tu. Aviam. Quina edat tens tu?
Marc: Vint-i-tres anys.
Carles: Biològicament 23. Quan puja una bicicleta en té dotze, eh? Ja t’ho dic jo.
Juanjo: Ho dic perquè hi ha alguns elements que no sé si són una mica retro, no sé si sabràs com funcionen, perquè ens trobem que gent molt jove, per exemple, hi ha.
Marc: Quin tipus de coses?
Juanjo: Hi ha uns auriculars. Antigament, quan havies de trucar per telèfon a casa teva, hi havia uns telèfons que hi havien unes rodetes que posaves un dit i acompanyava.
Marc: A casa a casa els meus avis en tenien d’aquests.
Juanjo: Que feia: Crec crec, crec, crec. Exacte. Llavors hi ha uns auriculars d’aquest tipus de telèfon que ens serveixen per sentir les escoltes policials d’alguns casos. Més que res perquè hi ha molta gent jove que no saben per on agafar-los.
Carles: Hi va haver un que se’l posava per sobre el cap pensant que era una dutxa. El molt idiota, dic que això no és per dutxar-se, animal, es diu un telèfon de dutxa, però no és el mateix. Això és un telèfon de parlar.
Juanjo: Jo, de fet, ara tinc un Instagram obert d’un noi que hi ha anat i ha penjat fa vint-i-tres hores, precisament la cascada aquesta d’auriculars. Nosaltres diem la cascada d’auriculars. I diu: quins auriculars més raros. I els està mirant com dient, però això per un s’agafa.
Carles: És que jo crec que la gent és meravellosa, és fer coses físiques. Jo crec que ha de tornar amb molta força, perquè més després dels anys de la pandèmia, que no hem pogut disfrutar de coses cara a cara i de més. Però les coses presencials que toques tenen una força que no és comparable a res més. La gent viurà una experiència memorable a l’exposició i això, aquest record els hi durarà molt de temps. I també te n’adones de què som els humans, som molt estranys. De vegades diem que els gats són estranys. No, no, Les persones som molt més estranyes. Vull dir des del primer dia tenim a la sala d’interrogatoris una taula amb les típiques manilles que estan enganxades a la taula. Bé, és una imatge, una mica de pel·lícula, una llicència artística de les poques que tenim. I aquestes manetes estan bloquejades. Doncs perquè no cal que se les posi ningú. És només una atrezzo, diguéssim, doncs la gent s’ho munta per desbloquejar-se-les, posar-se-les, tancar-les i quedar-se atrapat. I llavors hem d’anar al rescat i alliberar-los. Que dius a veure, un moment. Doncs perquè això està bloquejat amb una mena de mecanisme i allò doncs amb una cola i amb uns adhesius queda bloquejat, de manera que ningú a no ser que intencionadament, doncs tregui tota…
Marc: Pre-meditadament.
Carles: Sí, sí, sí, has de tenir alevosia i perseverança. Vull dir determinació total per quedar-te allà atrapat i després arribes allá i jo, abans d’alliberar els faig una pausa dramàtica. Els pregunto: per què? Osigui. I un d’ells ara igual no hauria de dir ja està. Era un periodista de TV3 i jo dic: Però a veure, senyor, vostè està en horari laboral, en que en quin moment ha pensat que era bona idea exposar-se, treure tots els mecanismes de seguretat de manera intencionada i emmanillar-se pensant que que. És que no ho entenc. Però és molt, és molt divertit. I com això, jo crec que en les properes setmanes descobrirem altres altres experiències exòtiques dins de l’exposició. Segur, perquè l’exposició té de tot, o sigui que pot passar gairebé qualsevol cosa.
Juanjo: Mira, i si vols com a cirereta del pastís.
Marc: Aviam.
Juanjo: Continuarem a l’Instagram. Hi ha un usuari d’Instagram, que diu: He de reconèixer que tot i ser fan del programa de Carles Porta de TV3 abans d’anar hi em feia molta mandra aquesta exposició. Trobo que es tracten temes massa sensibles per no caure en fer quelcom sensacionalista, però l’exposició està feta amb molta cura i respecte per les víctimes. És superentretinguda i didàctica per entendre com funcionen els diferents mètodes d’investigació de la policia científica. A més a més, si t’agrada jugar als escape rooms a l’entrada et pots descarregar un codi QR per jugar-hi.
Marc: Res més a dir, eh?
Carles: Molt bé. No, la gent ens está ens està donant un feedback superpositiu. Els mitjans estan sent molt, molt macos, de veritat, amb nosaltres estan sent molt amables. El retorn que estem tenint és molt positiu i jo la veritat és que estic supersupercontent. I et dic la veritat cada cop que rebo una crítica positiva. Primer penso amb el Carles Porta i me n’alegro per ell i és com un no sé, és com un descans de dir que bé, que bé, que no he decebut al pare de la criatura. I després me n’alegro per l’equip de Zoopa i per gent com el Juanjo, que s’ha deixat la vida per fer, per fer l’exposició, que tothom ha fet un esforç extraordinari. I finalment la satisfacció de dir és que hem creat una cosa nova i que la gent ha estat valorar i la sap entendre. I no ho sé. És una experiència molt, molt gratificant.
Marc: Doncs a mi, definitivament ja m’heu fet que em piqués la curiositat suficient per anar-hi quan estigui i quan estigui per aquí. Obert cada dia o algun dia està tancat?
Carles: Jo crec que està.
Juanjo: Jo crec que els diumenges tanquen a la tarda. Sé que la resta de dies està tot el dia.
Marc: Ho dic perquè jo soc el gafe que em presentaré el diumenge.
Carles: El diumenge al matí està obert, però com diu el Juanjo diumenge a la tarda no, però tots els altres dies està obert i de fet, ja et dic, sempre trobaràs algú perquè té un tràfic bastant uniforme. Ara, pel que veig els dissabtes a l’hora de l’aperitiu, ara per ara sembla que és l’hora punta.
Marc: És l’hora punta, és l’hora punta. És quan s’acumulen tots els curiosos a la porta del Palau Robert. Doncs moltíssimes gràcies, Juanjo! Moltíssimes gràcies, Carles per aquest testimoni del què és aquesta nova exposició de crims al Palau Robert. Que dins de poc hi aniré. Alguna cosa amb què fixar-me quan hi vagi? algun, algun tema que vols que hi posi especial atenció?
Carles: L’únic que et diria, l’únic que et diria és coneixen-te, no vagi sol.
Marc: Ja et trucaré, Carles, perquè m’acompanyis.
Carles: Vinga jo t’acompanyo amb molt de gust. Moltes gràcies.
Marc: Moltíssimes gràcies i ens veiem en el següent episodi del pòdcast de Zoopa. Adeu a tots.
Juanjo: Adeu.
(Transcripción – Castellano)
Marc: Bienvenidos a un nuevo episodio del podcast de Zoopa y esta vez traemos un tema potente, tenemos dos invitados que nos hablarán sobre la nueva exposición de Crims. Un tema bastante nuevo de uno de los programas que ha estallado más en TV3 en los últimos años. Y bien, tenemos aquí a Carles Ortet y Juanjo Sánchez para que nos hablen realmente de qué es esta exposición de Crims, por qué pocas veces se ha visto una exposición sobre un tema como es este programa de Crims, tanto, no sé si la palabra es macabra, oscuro, intrigante…. y vamos a descubrir exactamente qué podemos encontrar en el Palau Robert en esta exposición de Crims. Buenos días, Carles, Juanjo, ¿cómo estáis?
Juanjo: Buenos días.
Carles: ¡Buenos días! Muy bien. Antes que nada decir que no es macabra. No sé si es oscuro, pero macabra, no! No, no, nunca. Eso nunca!
Juanjo: Nunca, nunca!
Marc: Yo he visto en algún capítulo de Crims y hay algún asesino en serie que ni a las mejores películas de Netflix. Quiero decir, no sé qué que exponéis exactamente en esta exposición.
Carles: A ver, ante todo, aclarar que nosotros somos los ideadores y los creadores de la exposición de Crims que hay en el Palau Robert desde hace unos pocos días y que estará hasta abril, pero que evidentemente no somos los autores de la serie Crims. La serie Crims está creada por la Corporació Catalana a través de TV3 y a través de Catalunya Ràdio, y de su director y creador es Carles Porta, que lo produce junto a Goroka y True Crime Factory. Entonces ellos nos han dado la confianza de crear la exposición que estamos super satisfechos y parece que ellos también. Pero en todo caso podemos hablar de la exposición. No podemos hablar de Crims, pero sí que es verdad que tenemos unas líneas rojas que no podemos cruzar y una de ellas es que nunca jugamos con el morbo. Si, nunca podemos hacer una cosa macabra aquí, porqué si no, nos tiraran de las orejas. Y de hecho, la exposición, no sé Juanjo tú que piensas, pero yo creo que en ningún caso es macabra. Es interesante y tiene que ser emocionante e intensa, evidentemente, porque el tema lo es.
Juanjo: Todos tenemos más que morbo, yo creo que toda la gente tenemos curiosidad, curiosidad por saber que hay detrás de cosas que te inquietan. Y esto no solo pasa con los crímenes. Pasa también, por ejemplo, con un accidente de tráfico. Vamos por la carretera y de repente se hace una cola. Y es el efecto badoc que dicen de todo el mundo, mirando a ver qué ha pasado, porqué hay una curiosidad, pero entre la curiosidad y lo morbo hay una línea roja que el programa no traspasa nunca y que también es la clave de su éxito, porque ellos tienen un rigor a la hora de tratar y uno respecto a la hora de tratar sobre todo las víctimas y sus familiares. Y pasan muy de puntillas, hacen un acompañamiento con los familiares, les dan mucho apoyo y, de hecho, esto las víctimas lo agradecen muchísimo porque otros programas de True Crime que busca más el lado del morbo, pues se abonan y ellos no. Y esto cura mucho a las víctimas y es precisamente uno de los rasgos característicos de este programa de Crims, tanto del podcast como del del programa de televisión, que evitan totalmente lo morboso y trabajan con mucho de rigor, con mucho respeto y también con una narrativa y un ritmo narrativo que hace que te enganches en el programa. Pero siempre se evita este lado más, más morboso, no? Se evita la sangre, se emiten las fotos comprometidas, se evita hablar o sacarse víctimas explícitamente y, por lo tanto, nosotros con Carles, siempre hemos tenido muy claro que desde el inicio esto tenía que ser así también a la exposición, que no podíamos pasar ninguna de estas líneas rojas que ellos tienen clarísimas en su programa.
Carles: Sí, la exposición es una obra delicada porque tiene que seguir la línea editorial del programa y del podcast del programa de radio también y no podemos traicionar los principios fundamentales de la obra de Carles Porta. También una cosa que quiero aprovechar para decir antes de que entremos en detalles de la exposición y decir que se puede encontrar la gente y de más, querría decir que tampoco nos tenemos que sentir culpables por este tipo de atracción o de interés por los crímenes porque al final es una cuestión de evolución y los humanos nos hemos desarrollado, hemos llegado aquí donde estamos como especie, en un entorno hostil y lleno de peligros y, por lo tanto, estamos diseñados para ser muy sensibles y tener las orejas muy abiertas a cualquier cosa que pueda poner que pueda suponer una amenaza por nosotros. Por lo tanto, es natural y no tiene nada de malo que cuando sentimos hablar de un crimen queramos saber más por qué esto nos ha mantenido vivos durante generaciones y miles y miles y miles de años. Entonces a veces sientes críticas, sobre todo en el programa de tele, que con el eco que ha tenido, es normal que todo el mundo opine y es legítimo. Pero como que hace sentir mal a la gente por el hecho que quieran saber más, que quieran ver más. Yo diría que no. Escucha, somos así y no nos ha ido tan mal.
Marc: El ser humano es curioso por naturaleza.
Juanjo: Sí, es muy universal. Esto es muy universal, mucho, mucho, mucho. Esto claro, diría Carles. El mundo es muy peligroso y entonces esta curiosidad por lo violento, pues nos hace estar atentos de cuáles son los riesgos y como tenemos que bregar con ellos en el día a día.
Marc: Haber, Juanjo y Carles, vamos por partes, porque para los curiosos, para la gente que seguramente ha seguido la serie de Crims o ha visto alguno de los episodios y realmente les ha gustado, ¿que se pueden encontrar exactamente en esta exposición de Crims? Porque claro, si hablamos de una exposición de pintura, pues muy bien puedes esperar que te puedes encontrar, pues encontrarás pinturas, encontrarás cuadros. Pero una exposición sobre una serie de televisión que, además, la temática es de crímenes, ¿que se expone exactamente? ¿Qué se puede encontrar en la experiencia en el Palacio Robert que puede ir una persona a pasar el día?
Carles: La exposición es una experiencia inmersiva con un nivel de interacción muy grande. ¿Qué quiere decir? que tú entras en un espacio, te adentras en un espacio que te rodea y con el cual puedes interactuar, puedes tocar, puedes ver, puedes sentir cosas con total libertad. O sea, no es una experiencia de museo o de exposición clásica en que tú ya ves una línea, hay una serie de paneles y de videos o de objetos que observas, pero no tocas, que no te rodean, sino que están ante ti. En este caso hemos creado, con Juanjo, esta experiencia pensando en escenografías. Es una experiencia realmente que la vives más que no la miras. Y en este sentido creo que es muy diferente al que al inicio se podría esperar de decir: ¿Nos enseñarás los contenidos de los crímenes de otro modo? No. Esto es una experiencia que es una capa más y que es muy diferente al programa de televisión. Igual que el programa de televisión era una experiencia muy diferente que escuchar el programa de radio, que también era fantástico.
Juanjo: Sí, yo creo que la exposición respira a Crims. Desde que estas subiendo las escaleras del Palau Robert, las que dan acceso a la segunda planta ya respira a Crims porque ya hay detalles que los que son muy fans del programa o seguidores del programa, no hace falta ser muy muy fan ya lo descubres, eh? Y además, están allí puestos de una manera determinada porque hacen esta aclocada de ojo al seguidor del programa, no pone ningún cartel ni pone ninguna explicación. Las ves y ya lo entiendes, ¿no? Y esto pasa con muchas cosas de la exposición, con muchas salas que hay pequeños detalles que son cómo subliminales, pero que el que es seguidor del programa los encontrará de primera y el que no es seguidor del programa encontrará las que sí que son más evidentes, contextualizadas y explicadas, y con un itinerario que va por estas salas que comentaba Carles, que son como tres grandes escenografías.
Carles: Mira, yo estos primeros días después del estreno, ahora mismo estamos teniendo una media de 3.000 personas diarias visitando la exposición y yo como comisario mi obligación, he ido cada día y he preguntado a mucha gente y una señora me hizo mucha gracia por qué salía de la exposición y cuando le pregunté: ¿Escuche qué le ha parecido la exposición? ¿Se lo ha pasado bien? ¿Qué destacaría? Y me decía: No, no, yo es que no puedo opinar porque yo no he visto el programa de tele, yo no soy seguidora de Crims, Y realmente me hizo gracia que sintiera que no era como su opinión no era como lícita, no era interesante y dije: No, no, si me interesa especialmente, porque esta exposición está pensada tanto para la gente que conoce mucho Crims y que se encontrará muchas cosas que que buscaba, que no había tenido acceso en el pasado, tanto como la gente que no ha descubierto nunca Crims y que a través de la exposición espero que le interese y que vean el programa de televisión o que busquen el podcast.
Marc: ¿Y la experiencia entonces es bastante igual cuando una persona va al Palau Robert y ha visto el programa o una persona, como esta mujer que explicabas, no sabe exactamente de qué va el programa, la temática sí, pero no ha visto nunca el programa y se adentra, dijéramos, en este itinerario de Crims? Es decir, ¿el resultado tal como salen las personas, la experiencia cambia mucho si estás conectado al que es Crims de antes de entrar al Palacio Robert?
Carles: Tú, Juanjo, no sé qué opinas tú, pero yo creo que sí, que la experiencia es muy difícil.
Juanjo: Yo pienso que es diferente, porque para que digamos que te pierdes un poco estos mensajes subliminares que hemos escondido podemos hacer un pequeño spoiler si quieres, en la entrada pues hay unas arcadas muy grandes que forman parte de la estructura del palacio que habitualmente se ponen allí pues letreros o se pone la gráfica de la exposición que se está presentando en aquel momento y, en cambio, nosotros hemos optado para poner tres gatos. Claro, tú subes y si no has visto nunca la serie, ¿no? el programa, estos gatos, piensas, ¿qué carajo hacen los gatos aquí?
Carles: O piensas que guapos son estos gatos, porque realmente esto de los gatos es idea tuya y tengo que decir que han quedado impresionantes. Plásticamente es una cosa fantástica.
Juanjo: Es ya lo ves, pero en cambio, si tú eres seguidor, sabes que estos gatos que hay allí son de El caso de la yaya Nita, que forman parte de la iconografía del programa de la última temporada, en el cual, pues, había unos gatos que observaron los crímenes y pues, tenían un protagonismo muy importante en el capítulo e incluso en la investigación, porque algún pelo de este gato al final lo encontraron enganchado en una de las fibras de la víctima y del asesino. O sea que bueno que tienen un significado. Evidentemente, si no sabes de qué va, ves unos gatos, unos gatos muy guapos, pero si sabes de qué va hay un mensaje escondido muy grande.
Carles: Sí, yo creo que hay ventajas e inconvenientes. Es decir, si tú eres de la serie tú sabes todo, tú vas allá un poco a la expectativa, viendo si aquello cumple lo que tú te esperabas. A ver si está a la altura de la serie que tú adoras. Y esto quieras que no limita tu experiencia, porque tú no entras con una hoja en blanco, sino que entras en una lista de cosas que esperas encontrar. Requisitos. Sí, de requisitos. Entonces nosotros hemos sido muy cuidadosos. Hemos hecho una reflexión bastante, bastante meticulosa, que creemos que un fan de Crims se quiere encontrar aquí sí o sí, y hemos repasado la lista y está todo está todo y después hemos puesto más. Entonces los fans saldrán muy satisfechos, pero su experiencia claramente está condicionada por eso, por lo bueno y por lo malo, por lo bueno, porque verán ciertas cosas y como muy bien apuntaba Juanjo, dirán: ¡Mira, esto es de aquí! Y es muy gratificante porque tú te sientes parte de una comunidad y cuando tu conocimiento te hace reconocer un patrón, te hace conectar con algún objeto de una manera especial, gracias a este conocimiento que tenías o esta experiencia previa esto te hace sentir muy bien, pero, en cambio, quien viene como uno sin saber nada, claro, se le abre un mundo a delante que no se podía ni imaginar y tiene una primera experiencia con Crims muy, muy intensa, que seguramente cuando después vea el programa de tele o escuche lo podcast hombre, se consolidará como uno de los fans número 1, porque es que ha entrado por la puerta, digamos, más inmersiva que tiene la serie ahora mismo.
Juanjo: Y además, hay alguno de estos mensajes que son de nota, ¿eh? Porque no son, son y son implícitos, pero alguno que realmente tienes que ligarlo mucho. Para saber lo que os estamos refiriendo, ¿eh? Cómo es una pintada que hay a una puerta de piso que hay en la primera sala, que es la sala del asesino de la mente del asesino. Pues hay una pintada que habla que el crimen es un fracaso colectivo y esto, evidentemente, no hace referencia a un caso concreto, pero sí que se recuerda a un caso que había unos avisos que se colgaban en una puerta y, por lo tanto, si eres seguidor del programa puedes llegar a hacer el vínculo. Y después también, también hay una cosa importante, y es que, hacia el final, cuando hablamos de las salas y hablamos de la sala de investigador, es que hay un montón de material que ha sido cedido por los documentalistas de la serie, que son Anna Punsí y Ona Tura, que nos han abierto la puerta del archivo literalmente y que son documentos que ellos usan para elaborar el programa, pero que no todos salen al programa. Y el otro día, por ejemplo, estando allí, se me acercó un chico pidiéndome dónde se podían conseguir estos papeles y yo dije: No, no, es que esto no se puede conseguir, esto lo puedes leer aquí, pero esto no se puede conseguir. Todo esto forma parte del fondo documental de Goroka y de True Crime, que son los que producen el programa y que lo han conseguido a base de muchos años investigando y también, evidentemente, de las relaciones que tienen con los cuerpos de seguridad del Estado que Mossos d’Esquadra y Guardia Civil, Policía Nacional. Que el periodismo, este tópico de tribunales y de investigación, se hace a base de consolidar muchas relaciones de amistad y de confianza y, por lo tanto, conseguir estos papeles no es fácil. Y que ahora están allá es un tesoro para la gente que sigue el programa.
Carles: Sí. De hecho, creo que una de las cosas más bonitas de la exposición es que te permite enmarcar, subrayar cosas, tesoros que tiene Crims y que quizás en un programa de televisión, por el ritmo que tiene y por lo efímero que a veces es el sonido o el video, no, no le puedes dar el valor que realmente tiene. Crims tiene perlas. Cuando tú empiezas a analizar cada uno de los programas, ves que hay frases, que hay declaraciones, que hay hechos que se describen, que merecen pararse a enmarcarlos o ponerlos en una pared para que la gente reflexione, porque son muy muy potentes. O sea, se sueltan unos titulares que pasan a veces desapercibidos, pero que realmente merece la pena verlos en otro formato y poderlos disfrutar y saborearlos. Realmente.
Marc: ¿Cuál es el feedback que os ha dado el creador del programa, Carles Porta?
Carles: Yo creo que Carles ha pasado por varias fases. Yo creo que en principio está claro que esto es un homenaje y a todo el mundo le gusta que le hagan homenajes. Yo creo que ha pasado por una fase de preocupación porque al final es su bebé y cuando tú ves que alguien lo está vistiendo, pues te preocupas si realmente tendrá frío y estará bien vestido y reflejará realmente cómo es este nuevo aspecto, esta nueva experiencia o no. Pero creo que fue muy claro, mucho, muy explícito. Cuando vio la exposición lo entusiasmó. Está muy contento, muy agradecido y, por lo tanto, nosotros también estamos todavía más contentos y todavía más agradecidos.
Marc: Entonces él no ha diseñado la exposición, quiero decir, ¿ha sido meramente un espectador y como las personas que ven el programa él ha entrado a esta experiencia ha dejado en vuestras manos todo el diseño de este itinerario o ha contribuido al diseñar parte de la exposición?
Carles: Él sobre todo lo que ha estado haciendo es validar los contenidos. Es decir, nosotros evidentemente, no hemos hecho nada sin saber que a él le parecía correcto y que estaban dentro de este terreno de juego que marca crímenes como marca, ¿de acuerdo? Pero no había visto nada. No había visto la exposición antes y entonces, claro, una cosa es que te lo expliquen. Una cosa es que te envíen los textos o que te envíen los audios o los videos porque por saber si te parece bien que yo los muestre al público o si, piensa que piensa que él tiene un conocimiento hiper profundo, decir que él, pero, también Anna Punsí… todo el equipo de Goroka, todo el equipo de True Crime e incluso el equipo de TV3 y de Catalunya Ràdio llevan años trabajando aquí, entonces nosotros tenemos que ser muy humildes en este sentido. Nosotros creamos experiencias y sabemos cómo dar dimensiones nuevas y crear puntos de contacto para una marca. Juanjo y yo llevamos trabajando con artes escénicas desde que éramos adolescentes juntos y con esto lo tenemos claro. ¿Pero qué es Crims y que no es Crims? Esto la potestad lo tiene este equipo y, por lo tanto, nosotros hemos sido muy disciplinados a la hora de buscar aprobaciones en cada uno de los casos, en cada uno de los textos. Absolutamente, con todo. La experiencia sí que la descubrió el día antes de la inauguración que fue. Creo que éramos cerca de ciento personas del equipo. Que es impresionante. Cuando ves el equipo de Crims no te lo puedes creer, pero casi ciento personas. No, no, es increíble increíble. Sí, cuando nos pasaron los créditos, porque evidentemente les hemos hecho un pequeño homenaje en los créditos dentro de la exposición y nos enviaron la lista y yo digo no, no puedes, no puede ser correcto. Esto es que hay mucha gente que dice sí, sí, es que es un programa que está hecho con muchísima cura. Quiero decir, la gente dice: está muy bien hecho. Sí, está muy bien hecho porque hay un trabajo detrás, pero extraordinario, y esto comporta un equipo muy grande y dedicado. Entonces ellos lo vieron el día antes y Juanjo y yo estábamos muy nerviosos, ¿eh? Bien, todo el equipo de Zoopa estaba muy nervioso porque llevábamos muchos meses trabajando y si ahora no les gusta, quiero decir, se horroriza porque no hay término medio. Y sabes si es una cosa tan tuya o te parece muy bien y estás muy contento o si no, realmente tu reacción puede ser extrema porque nadie es tan sensible a cualquier incorrección como puedan ser ellos. Y estuvieron todos muy contentos y todos brindamos con cava que esto siempre es buena señal.
Juanjo: Si bien él también aprovechó y decir que él, Carles Porta siempre lo dice, que la gente le reclama más capítulos. Ahora estrenarán pronto cuatro capítulos creo que es y la gente dice: pero cuatro solo es que es muy poco y dice: es que realmente hacer un capítulo de Crims comporta muchos meses de trabajo, muchos. Y por ejemplo, Anna Tura y Ona Punsí les cambio el nombre es muy fuerte, ¿eh? ¡Ya! Anna Punsí, Ona Tura que son las documentalistas, me dieron el dato que me hizo engarrafar y es que pueden llegar para un capítulo de Crims a tocar y leer cerca de 6000 documentos. 6000 documentos, entre atestados policiales, declaraciones, sentencias judiciales, hemeroteca, etcétera, fotos… és una burrada. Es muy, muy, muy laborioso y es mucho un trabajo muy meticuloso que necesita días y días, semanas, ¿no? a veces para hacer cuatro líneas de guión.
Marc: Entonces la exposición que justo ahora hace unos pocos días que habéis inaugurado, la idea es ¿cuánto tiempo estará al Palau Robert? ¿Tenéis una estimación, unos datos, unas fechas?
Carles: Mira, esto era una exposición que estaba programada para inaugurarse a finales de octubre y estar en el Palau Robert hasta Fin de año. Pero cuando empezamos a explicar la experiencia y lo ambicioso del proyecto, inmediatamente nos pidieron que llegáramos hasta final de abril. Y que estará prácticamente seis meses al Palau Robert. Medio año que es una cosa extraordinaria porque normalmente las exposiciones duran tres meses y estamos super contentos, y más viendo la respuesta del público estos primeros días. Yo creo que esto también nos permite crear una serie de experiencias paralelas o tendidas de la exposición. La primera de ellas ya la hemos sacado con la inauguración, que es el juego de Crims, o sea, tú cuando entras al Palau Robert, opcionalmente, puedes coger tu móvil, escanear un código QR y hacer un juego mientras o después de hacer la visita a la exposición, un juego.
Marc: ¿Qué tipo de juego?
Carles: Pues mira, es un juego de preguntas y respuestas, un juego de adivinanzas, un tipo como de escape room, si quieres, que te acompaña durante la exposición y que nosotros esperábamos pues no lo sé, pues que un 10, un 15% de los visitantes jugaran y el resto no viera lo QR o no le interesara o le haría pereza o no lo sé, lo vemos siempre. Nosotros intentamos siempre que cualquier proyecto tenga su propia vertiente, su dimensión digital, y nos gustan muchísimo los videojuegos. Yo soy un enfermo y me gusta hacer juegos de todo. Creo que es una muy buena manera de que la gente aprenda y de hacer llegar contenidos o historias a la gente porque pueden participar. Pero la sorpresa es que en esta primera semana de exposición yo diría que un 80% de los visitantes, si no un 90 está jugando y van con el móvil durante toda la exposición.
Marc: Un 90 entre un 80%. Esto es un éxito total 80 – 90%. Muchísima gente.
Carles: Mucha, sí.
Juanjo: Massa y todo.
Carles: No, no, es que claro, es que es que no estaba previsto.
Marc: Entonces el target de gente que viene es bastante joven, porque claro los códigos QR a ver qué hay gente siempre muy actualizada y esto pero hay gente que cuando está en una franja de edad concreta estas cosas ya no las haces o no las controlas. Por lo tanto, ¿esto puede ser que también el target de edad que venga a ver esta exposición es bastante bajo o no.?
Juanjo: Hay mucha gente joven, ¿eh? Fui el primer día del día siguiente a la inauguración y llegué a las diez y media de la mañana y me sorprendió la cantidad de gente joven que había. Y teniendo en cuenta que era un miércoles en aquella hora, a las diez y media de la mañana.
Marc: Haciendo campana la gente de las universidades y de las escuelas. Pero ya tenemos el titular, ¿eh?
Juanjo: No sé si estaban haciendo campana o en aquel momento no tenían clase porque, pero me sorprendió y por el que me han ido comentando compañeros y el mismo Carles, que ha ido en otros momentos y que no hemos coincidido, hemos ido con horarios diferentes, siempre hay gente joven y siempre están jugando, ¿no? Hasta el punto que ayer, fue ayer no sé cuándo fue, fueron los que han hecho el juego con nosotros han ido a replantear algunas pruebas para facilitarles algo más la fluidez, porque realmente nos encontramos que alguna prueba encalla un poco la fluidez de la visita. No sé si madre mia.
Carles: Sí.
Juanjo: El éxito que ha tenido.
Carles: Pensábamos que el juego era como por los que fuéramos mucho de Crims. Es decir, tú eres mucho de Crims, ves la exposición, pero todavía quieres más, pues ahora tienes el juego y ya puedes volver a hacer la exposición, pero ahora jugando con unos retos y tal. Entonces hicimos que el juego fuera un poquito complicado. Tampoco es que fuera una locura, pero que realmente si supiera de Crims lo podías resolver bastante, bastante ágilmente y poniendo a prueba tus conocimientos, pero que todas las respuestas también se podían encontrar dentro de la exposición. Claro que no nos esperábamos, es que todo el mundo jugara, pero es que el público más sénior dijéramos que hay y hay jubilados que vienen a la exposición en grupos desde Sabadell. Estos primeros días nos hemos quedado muy sorprendidos y todo el mundo quiere jugar y, de hecho, la gente mayor la única diferencia entre el público, muy joven y el público muy grande que he podido observar estos días, es que a veces el público más sénior no tiene los móviles tan actualizados, entonces se encuentra algún problema a la hora de escanear y seguir un link que provoca, sabes, que esto de hacer una consulta y entonces haces clic clic, y ya pueden acceder, pero después juegan y ves que yo creo que hay un antes y un después en la adopción de los códigos QR y en general de bajarse aplicaciones y desde precovid y postcovid. Yo creo que estos años de pandemia han hecho que las generaciones también de edad más avanzada se han digitalizado una barbaridad y no somos conscientes de cómo ha cambiado todo. Hay muchísima gente jugando. Yo, de hecho, tengo una colección ya de fotografías y de videos, porque me resulta muy curioso ver decenas de personas en un aposento, todo el mundo con el móvil haciéndose preguntas. Y es que es una experiencia grupal eh, a pesar de qué es a través del móvil. La gente se intercambia información, se pregunta los unos de los otros. La gente se lo pasa bomba.
Juanjo: Sí, sí, es muy curioso, ¿no? Yo no me lo esperaba porque, además del grupo creativo como hemos estado aquí, yo soy lo menos juguetón en este sentido, que no juega ni al parchís. Y a mí todas estas cosas me agobian más que otra cosa. Pero es la gracia también, ¿no? que haya alguien un poco que. Pues el pro juegos como Carles, ¿no?, que todo lo harían mucho. Y otro que dice: Yo no necesito juego para visitar y, por lo tanto, tenemos todos los perfiles cubiertos, en este sentido, ¿no? el que le gusta hacer la visita jugando y el que no quiere hacer la visita jugando.
Marc: ¿De cuánto tiempo estamos hablando? Esta exposición, la experiencia en sí, más o menos.
Juanjo: Mira, si quieres hacerla tranquilamente, es decir, si quieres disfrutarla por lo que hay. O sea, hay mucho de detalle en esta exposición, mucho de detalle de texto, mucho de detalle de audio, de video, de contenido, como es todo el tema del muro del investigador. Si lo quieres hacer con una visita que digas: me quiero desahogar mínimo necesitas unos 45 minutos. 45 minutos. Mínimo, mínimo mínimo.
Carles: Sí, yo diría. Esta exposición tiene diferentes niveles de lectura. Tú puedes ser una persona que dice: Mira, yo quiero mirar los ambientes, disfrutar de esta escenografía, de estos ambientes que hemos creado y sentirme dentro de la mente del asesino y sentirme en el corazón de las víctimas, ver las cosas a través del ojo del investigador y tal. Entonces tú, pues en 20 minutos sales y te vas a tomar tu café o te vas a ver la siguiente exposición. Ningún problema. Si tú eres de los que dices, no yo estoy descubriendo Crims y quiero ver algún video y veo uno de cada tres o en parte para ver esta experiencia inmersiva. Tenemos una sala que hay una proyección 360 que se proyecta en el suelo incluso y tal y en parte un poco y tal. Seguramente estarás unos 35-40 minutos. Y si eres alguien que es de leer estos, de fijarte en los detalles, estos de probar las cosas, es que te puedes estar mucho rato, es que te puedes estar más de una hora tranquilamente y lo que estamos viendo es que la gente agradece mucho este nivel de detalle que a la gente le gusta profundizar en la información. Normalmente, las exposiciones clásicas estaban pensadas cómo un panorama que tú hacías panning, es decir, que tú pasabas de una pieza de información a otra. Pero el nivel de profundidad no es muy grande porque se asume que la gente no tiene ganas de profundizar. La maravilla de la información en Internet o de las experiencias digitales es que tú puedes hacer una experiencia donde la gente pueda ir tan rápido como quiera, lateralmente o tanto en profundidad cómo le interese, en un punto determinado.
Marc: En diferentes niveles de lectura.
Carles: Exacto, estos diferentes niveles de lectura lo hemos conseguido creando escenografías inmersivas donde tú te puedes fijar en el detalle y puedes mirar a través de la cerradura de una puerta, ¿sabes? y ver qué hay detrás o puedes leer un texto o te puedes acercar. Juanjo ha llegado a límites de poner sentencias judiciales reales colgadas de la pared. Es decir, si alguien realmente tiene interés en aquel caso y quiere saber qué pasó tenemos registros de los Mossos, tenemos documentación que nunca ha estado disponible al público y que es muy interesante. Tú puedes volver tres o cuatro veces a estarte el rato que quiera. Siempre encontrarás una cosa que no habías visto la vez anterior. De hecho, una de las primeras cosas que dijo Carles Porta fue: La segunda vez que lo he visto me ha gustado todavía más que la primera. Recuerdas, Juanjo, que comentaba esto.
Juanjo: Y me dijo y el otro día dijo que volverá: y volveré e iré volviendo y volveré con un gorro y una mascarilla, dice, porque si no, no me dejarán tranquilo para ver, dice, pero quiero volver a verla tranquilamente y esto en profundidad. Porque ahora estaba pensando porque no sé cuánto rato llevamos, pero llevamos un rato aquí charlando y nos has hecho una pregunta al inicio y no te la hemos contestado. Somos un desastre porque somos un caos. Nosotros dos somos muy caóticos. Suerte tenemos de que gente que como Interventor y que son los que han producido físicamente las cosas, para que vayamos dejando bombas allá a las reuniones, sobre todo Carles, que es mucho de dejar bombas allá en medio de la mesa y salir deprisa.
Marc: No, Carles nunca, nunca.
Juanjo: No mira haremos una rueda de reconocimiento que te coge a ti y te pone dentro de la rueda de reconocimiento. ¡Oh! ¡Qué guapo! Sí, sí, pero después hay alguien que tiene que hacer esto.
Marc: Alguien lo tiene que ejecutar. La idea es magnífica pero después hay alguien en el mundo que tiene un marrón.
Juanjo: Sí, sí. Y probablemente lo ha resuelto, ¿eh? Lo ha resuelto, ¿eh?
Carles: Digamos como proceso creativo, yo creo mucho en esto. O sea, yo creo que tú tienes que imaginar pensando la experiencia, siendo egoísta en la experiencia y con una inconsciencia total, un desconocimiento total del cómo lo resolverá aquello. Ya vendrá el resolver. Y esto la gente, reconozco que muchas veces creo incomodidad o me pongo nervioso con mucha gente porque imagino cosas y todo el mundo me mira como diciendo de qué me estás hablando y esto cómo lo haremos. Yo en aquel momento no tengo ni idea de cómo lo haremos, pero sí que sé el que quiero que experimente la gente. Y yo tenía muy claro que este mensaje que cualquiera de nosotros, con la motivación y las circunstancias adecuadas, se puede convertir en un asesino. Este mensaje quería que llegara a la gente y este mensaje a través de la sala esta de la mente del asesino, se intuye. Pero después verte tú mismo en una rueda de reconocimiento es un choque porque es una imagen muy icónica que hemos visto en las películas desde siempre, pero que siempre has visto a gente con pinta de asesino que dices: este tiene pinta de asesino. Pero es que todos tenemos esta pinta, qué todos lo podrían ser, ¿todos lo somos potencialmente? Entonces digo que divertido seria que entras en una sala, te pones en una posición determinada y de repente vieras una rueda de reconocimiento de la que tú formas parte. Y esto es el que pasa a la exposición. Y es muy curioso y es muy chocante. Después tenemos claro, ¿cómo lo haremos? Yo si queréis os explico cómo lo hemos hecho, ¿eh? En el momento que lo propusimos y cuando lo diseñamos no teníamos ni idea, pero después resultó que no era difícil, sino que era muy difícil de hacer. Porque no solo el hecho de integrarte en una grabación es siempre complicado, sino que las dimensiones del Palau Robert son las que son y nos hemos de adaptar a unos espacios que muchas veces complican la tecnología para poder crear estas experiencias. En este caso, la distancia y el tipo de integración que queríamos hacer. Es decir, Marc se pone ante un muro y de repente, tú imagen recortada perfecta, se integra con una película que tienes delante enorme proyectándose en este muro donde aparecen cuatro sospechosos. Y el quinto sospechoso es Marc. Esto, ¿cómo ha pasado? Pues porque hay una cámara que te capta que envía esta imagen de video a un sistema de inteligencia artificial donde previamente hemos hecho miles. Cuando digo miles, igual hablo de ochenta mil/ciento mil perfiles de personas. Entonces, con inteligencia artificial, busca qué de los perfiles que conoce, qué modelo de los que conoce se asemeja al modelo que está recibiendo por esta cámara de video. Una vez localiza, lo aplica a la imagen. Entonces tienes el recorte del Marc. Es un recorte dinámico, es decir, que si tú estiras el brazo, el brazo se verá. Y entonces esta imagen la envía un sistema de 3D donde hay encargados diferentes escenarios o un escenario compuesto de diferentes capas. Una capa es un muro con las líneas horizontales, estas típicas del muro de reconocimiento de la rueda de reconocimiento. Otro es donde están los personajes de la rueda de reconocimiento y otra es una que te colocará a ti. Y ante todo esto ponemos una ventana para que parezca que tú lo estás viendo desde el otro lado de la ventana. Claro, todo esto se traduce en una cosa tan sencilla e intuitiva como: ¡Ay, mira, yo estoy allí!. Nadie se imagina todo lo que hay detrás. Es bastante, es bastante complejo y el resultado es bastante sorprendente. Yo estoy super contento del trabajo que ha hecho Intervento y como todo el mundo se ha puesto en línea para conseguir que esto funcione bastante, bastante bien.
Marc: Y entonces hemos hablado de esta exposición de Crims desde las diferentes cosas que nos podemos encontrar
Juanjo: Perdonad, perdonad.
Marc: Di Juanjo.
Juanjo: No lo digo porque todo esto venía, venía a cuento porque nos has hecho una pregunta al inicio que no la hemos contestado.
Marc: ¿Cuál era la pregunta?
Juanjo: Por eso decíamos que éramos muy caóticos. Nos has pedido que contáramos la exposición y hemos hablado de tres salas o tres ambientaciones, pero no hemos dicho nada de estas tres salas ni de estas tres ambientaciones no sé si quieres que expliquemos algo o mejor dejar en incógnita o no sé cómo queráis.
Carles: No, yo creo que está bien que la gente sepa por qué tendría que ir a la exposición. Pues yo creo que tendríamos que ir principalmente porque se lo pasarán bien, pero después porque es una exposición que tiene un concepto mucho chulo. Es decir, nosotros pensamos que los crímenes no tienen como tres dimensiones que están representadas en la exposición en tres salas, que son tres escenografías, estas que decíamos inmersivas. Una está dedicada a la mente del asesino. La segunda está dedicada al corazón de las víctimas y la tercera al ojo del investigador, pues se encontrarán que estas tres salas están conectadas por unas salas más pequeñas que también ofrecen una experiencia muy interesante y que conceptualmente conectan el asesino con las víctimas y la víctima con el investigador.
Juanjo: Y que estas ambientaciones no tienen nada a ver un con el otro, ¿eh? Es decir, la primera es nos recuerda un piso que podría ser un piso de estos de la Eixample antiguo, con una serie de elementos que son unas ventanas donde podemos ver videos relacionados en muchos casos con un ambiente denso, con una música densa, con elementos que nos recuerdan a programas de Crims como es el congelador de Ca n’Amat y algunos otros elementos que encontraremos por la sala donde hay unas butacas que nos hablan. Que es curioso, esto mira por los podcasts. Esto lo tendrían que patentar Carles, ¿eh? Antes de que alguien nos lo patente.
Carles: Sí, sí, sí.
Juanjo: Porque hay…
Marc: ¿Unas butacas que hablan?
Juanjo: Si unas butacas de estas orejeras que tú te sientas y en las orejeras hay unos altavoces y se van reproduciendo y te dicen.
Marc: ¿Y qué te dicen?
Juanjo: Aquí encontrarás audios. Sobre todo de investigar de fiscales que analizan y de criminólogos que analizan la mente del asesino y el del porque matamos. Y por qué matamos, ¿no? O sea, cuál es el impulso final que te lleva a matar. Y entonces hay unos audios reflexivos. Pero estas butacas, curiosamente, están hechas de una manera. Las hemos hecho de una manera que tú te sientas y realmente solo es cómo si llevaras cascos, el momento que se sienta alguien ya nadie puede sentir aquello. En cambio, tú, que estás allí cerca, lo escuchas perfectamente. Y esto es ideal para hacer podcast y audiolibros, te sientas allí y encima estas super cómodo. Y además esta esmuy. Una sala muy, muy, muy guapa, con cierto punto de inquietud.
Carles: Y es un poco opresiva. No sé, es cómo inquietante. Sabes, es bonita, pero es inquietante. De hecho, una de las cosas que hemos insistido mucho y que se pensaban que nos habíamos vuelto locos Juanjo y yo es: queremos un proyector de partículas. Y yo creo, Juanjo, que esperaban que nos olvidáramos de las partículas durante muchos meses y nosotros allí que no: que queremos que hayan partículas. ¿Tú sabes Stranger Things?
Marc: ¿Pero qué quiere decir un… como has dicho?
Carles: Particulas
Marc: No, no, no, un…
Juanjo: Un es unu.
Carles: Emisor, un emisor de partículas, un difusor de particulas.
Juanjo: Es una máquina es una máquina de partículas, igual que hay máquinas de humo bajo, pues hay unas partículas que hacen que el ambiente esté como cargado. No es un humo, no es un humo de incendio, ¿eh?
Carles: ¿Tú sabes Stranger Things? sería una exageración. Aquello es un exceso de partículas, cuando entras en aquella dimensión. Exacto, pues aquello, que parece que el aire es denso, ¿no? Pues claro, queríamos que cuando tú entras en ese piso que simboliza la mente del asesino, ves que todo,no hay nada tétrico. No hay sangre en ninguna parte, en ninguna parte, ¿eh? No, no hay armas por allá.
Marc: ¿No hay tripas?
Carles: No, no, no, no, no, no.
Juanjo: Porque no están en el programa. No están aquí.
Carles: Claro, no, no, no estamos buscando. Este, no, es esto es lo más lejano, el túnel del terror que te puedas imaginar. Pero en cambio ves que hay algo allí que está roto que no acaba de estar. Te genera cierta inquietud, pero a la vez es muy interesante. Tiene este atractivo, ¿no? Y ves que las ventanas, algunas están rotas. Es una habitación que tiene siete ventanas y cada ventana representa la mirada del asesino al mundo. Y allí hay unos montajes de video muy, muy chulos que los ha seleccionado la Carol Quesada y Juanjo. De acuerdo con el equipo de Goroka y True Crime, hay una selección fantástica, pero incluso la proyección de la luz de estas ventanas en el suelo de madera deja unos mensajes, unos mensajes muy chulos también. Yo creo que es de las salas que reflejan cuál es nuestra visión creativa, del que tiene que ser, del que nos gusta encontrar en una exposición, que es una experiencia que no te esperabas y que no te hace falta un manual de instrucciones donde tienes que adivinar nada. Simplemente entras y estás allí andando y te vas encontrando cosas. Y cuando te acercas a algún alguno de estos elementos descubres todavía más cosas. Y hay, por ejemplo, una puerta con una inscripción manuscrita, que es una frase fantástica de Carles Porta. Pero si alguien se acerca todavía más y mira a través de la puerta, ve el rellano y ve alguien que se acerca y que le lleva una caja encapuchado. Sabes que esto es alegórico a uno de los casos que retrata aquí Crims. Y si alguien es mucho de Crims, sabe a qué caso está relacionado, pero igual otra gente simplemente lo ve como una cosa curiosa e inquietante. Y también hay una colección de elementos en esta sala que no hace falta que lo expliquemos todo al por menor, pero que a mucha gente le llevará recuerdos y se lo pasará bien viéndolos. Pero sobre todo es una sala donde todo es normal, pero a la vez nada, nada te deja indiferente.
Marc: ¿Habéis hecho un Disney Disney World de Crims? Es que el nivel de detalle es mucho más elevado del que me pensaba. Porque claro, me dijiste de hablar de este podcast, que es que yo vengo aquí a hacer del futuro visitando de esta experiencia de Crims, porque yo no he tenido tiempos encara para ir. Estaba fuera, no he podido ir. Y claro, no me esperaba este nivel de detalle. Me imaginaba un itinerario, una especie de tributo al programa, pero ya es un tributo. ¿Has dicho un poquito por Carles Porta, pero hay algún mensaje o algún objetivo? ¿O básicamente el porqué de esta experiencia es que la gente se entretenga y se lo pase bien?
Carles: Yo creo que la gente cuando adopta una marca, cuando se fideliza, cuando se siente parte de una comunidad, tiene una necesidad de vivir experiencias con esta marca. Igual que cuando tú te gusta una marca de zapatillas o cuando te gusta un autor, pues quieres ir a Sant Jordi, que te firme el libro y quieres hablar con él. Porque tienes una necesidad de participar, ¿no? Yo creo que la comunidad de Crims que estamos hablando de muchísima gente en Cataluña, de edades muy diferentes, tiene una necesidad de Crims y quiere extender esta experiencia. Entonces la exposición es un elemento más de homenaje, pero también es un ejercicio de contenido, no de engagement. Pero yo no digo desde un punto de vista de marketing, sino un punto de vista de expresión, pues las comunidades, todo el mundo que participa de un fenómeno, pues, contribuye a nuestra contribución pues ha sido esta exposición y vemos que la gente, como la exposición también contribuye con ella. Y la exposición es muy diferente cuando está llena de gente y ves el que la gente comenta y cómo comparten el juego y óomo descubren las cosas. Y tú miras, tú te sienta en el sofá porque has visto alguien que antes de que tú se ha sentado allí, quiero decir realmente es muy bonito ver cómo la gente disfruta de la exposición. Hay gente que se divierte mucho cuando alguien se queda atrapado en unas manillas que tenemos una sala de interrogatorios, quiero decir, es muy interesante de ver que tú diseñas una cosa, pero después la gente la interpreta y la usa de una manera que quizás es ligeramente diferente al que tú habías imaginado.
Juanjo: Y qué. Y que, en definitiva, el mensaje de la exposición es el mismo del programa, ¿no?. Es decir, es intentar saber por qué hacemos estas cosas. Porque es que lo llevamos así, ¿no? porque acabamos cometiendo cosas que cides: ¿cómo es posible?, no que alguien haya llegado a este extremo y pero ha pasado y pasa y pasará, ¿no? y por lo tanto, también una de las cosas que nos tranquiliza cuando sales a la exposición porque ahora hablaremos, sí queréis, de la sala de la víctima ¿no? es el impacto que tiene en la vida de la víctima y sobre todo a la pareja, en la comunidad, ¿no? a los amigos de la persona asesinada. Esto del impacto es brutal. Yo creo que no son suficiente conscientes y por eso esta sala también hace una reflexión o invita a reflexionar sobre. Qué poco ayudamos a las familias de las víctimas a superarlo y que muchas veces esto se estigmatiza, pero también el mensaje de destino. Estamos en buenas manos, ¿eh? Porque tenemos una policía y hemos tenido la oportunidad de comprobarlo en primera persona. Tenemos una policía que a nivel de resolver casos científicamente hablando, ¿no? de decir si, tienen unos medios que consiguen resolver muchos casos, mucho más del que nos pensamos. Y también un mensaje tranquilizador, que es que en Cataluña se mata, pero se mata poco en referencia a nuestro alrededor, ¿eh? A nivel europeo estamos al 1 1 por ciento, 1,11 por ciento por cada 100.000 habitantes y Cataluña estamos al 0,79. Y si lo comparamos con los Estados Unidos, ya ni té cuento, ¿no? Allí están en el seis por ciento, una cosa así y por lo tanto, hay este doble mensaje dice: si te preocupas, no es que cualquiera pueda ser un asesino, y que tengo que decir en unas circunstancias concretas y con una presión concreta o bien en un momento determinado, tú puedas tener un estallido de furia y acabar cometiendo un crimen. Pero también tenemos una policía que, por poco que pueda, te atrapará, ¿eh? Y el tanto por ciento de resolver el caso es muy elevado de resolución de casos de los Mossos d’Esquadra es muy elevado.
Carles: Sí, si no recuerdo mal, estamos hablando de 93% casos resueltos. Sí, sí que de homicidios identificados como homicidios, se resuelve un 93%.
Marc: FBI
Carles: No es que realmente esta exposición ha sido un privilegio en muchos sentidos, de trabajar con Carles Porta y su equipo, de trabajar con la gente de Palacio Robert. Es que realmente es increíble lo bien que tratan este género de la exposición. También de trabajar con TV3 y darte en cuenta que la Corporación y Catalunya Ràdio es mucho más del que los ciudadanos a veces percibimos. Pero también de trabajar con los Mossos d’Esquadra y con la científica. Y te das cuenta de que tú tienes una percepción a pie de calle y tú ves los Mossos en la autopista o bien los Mosso de la ciudad y los ves siempre en una situación como de acción, dijéramos. Pero cuando vas y los ves trabajando en el departamento de la científica o los investigadores, te das cuenta de que hay mucha ciencia y que hay un rigor absoluto en todos los procesos, con todas las pruebas que hacen que tienes al alcance del ciudadano físicos, biólogos, una cantidad de recursos alucinantes y con unos costes estratosféricos. Quiero decir que somos unos privilegiados porque estamos en un país muy seguro y también porque es que tenemos unos recursos a favor de nuestra seguridad que yo personalmente yo no me los imaginaba ya te lo digo ahora.
Marc: Buah, nos deja aquí con toda la intriga. Yo tengo que ir e ir.
Juanjo: Y que los podrás ver allí en una mesa enorme.
Marc: ¿Cuál es la salsa que me gustará más, Carles y Juanjo? La del asesino, ¿no?
Carles: No, mira, yo creo que no, porque te conozco y tú eres un curioso. O sea, yo no he visto nadie que tenga el periodismo al ADN como lo tienes tú y por lo tanto sí o sí la sala que creo que alucinaras, será la del investigador, porque es que lo lleva a la sangre. Y allí hay una obra maravillosa que es un muro de investigación documental. ¿Debe de tener unos ocho metros más o menos de largo?
Juanjo: 12
Carles: 12 metros. Es que es enorme.
Juanjo: Es muy grande, es muy grande.
Carles: 12 metros. Se dice rápido pero 12 metros de pared llena de información. Es mucha información. Hemos estado muchas, muchas, muchas horas creando este muro. De hecho, Juanjo lo ha creado dos veces porque primero lo reprodujimos a nuestra oficina y después lo reprodujimos en Palau Robert. Estuvimos. Yo te digo que yo he tenido, yo he tenido agujetas de subir y bajar escaleras para poner hilos en este muro. Imagínate la de veces que hemos subido y bajado una escalera. Fue un ejercicio super bonito, pero también muy cansado, incluso a nivel físico, porque Interventor, que es la empresa que hace toda la ejecución nos decía: No, no darnos un plano de cómo es este muro y nosotros lo reproducimos, pero está claro, era un trabajo también brutal describir esto en detalle. Entonces dijimos: No mira esta parte en concreto, lo ejecutaremos nosotros, porque realmente nos es imposible, pues hacer un manual exhaustivo de cómo se tendría que crear este muro. Pero este muro a ti te cautivará y creo que es un muro que conceptualmente es muy interesante porque es como un… una imagen que refleja esta premisa de que todo está conectado y que no hay atajos en la investigación. Pero después, si baja de este nivel conceptual a nivel físico es realmente un tesoro en cuanto a la cantidad de información, como está ordenada, como es de rigurosa. Quiero decir todo el equipo ha hecho un trabajo impresionante, desde la Carol al Juanjo a todo el equipo, que es mucho y mucho chulo y la gente lo está agradeciendo muchísimo, la gente se está mucho tiempo allí buscando y descubriendo cosas en este muro.
Marc: Y Juanjo, digas.
Juanjo: No digo que hay una sala también que no hemos comentado, pero así de puntillas, pero que a mí también me tiene un poco el corazón robado, ¡eh? Y tampoco quiero decir que sea la mía favorita, ósea no es que haya una preferida, pero esta me tiene el corazón robado, que es precisamente una sala de transición que es en la que hay una sala de estas de interrogatorios, ¿no?, que ahora ya no la llaman de interrogatorios. Esto ya nos lo han dicho los Mossos, ¿eh? Qué son, ¿entrevistas? Te hacen una entrevista como estás haciendo tú aquí con nosotros sí. Pero que es aquella típica que tiene una mesa si quieres.
Marc: Con los espejos que puedes ver el otro lado.
Juanjo: Exacto. Y me gusta mucho el leitmotiv de esta sala de transición, que es el peso del silencio. Qué es el silencio en muchos sentidos, ¿no?, el silencio del asesino que ha cometido un crimen y que no lo han descubierto y que quizás no lo descubran nunca o lo descubrirán en muchos años. Y qué tiene que convivir con esto que ha hecho, ¿no? Y también el silencio de quien lo sabe y que no lo explica, que no lo explica por miedo o no lo explica por sangre, porque son familia, son los padres que a veces pasa, son hermanos que encubren un crimen que, además, es una cosa que hemos descubierto haciendo la exposición, la familia directa, es decir, padres, hijos si no cometen ningún delito se encubren. Es curioso esto de verdad. Si no colaboran con el crimen directamente.
Marc: Pero tiene que ser familia o.
Juanjo: Tiene que ser familia directa. No, no, tiene que ser familia directa.
Marc: Claro, si es un amigo, entonces ya sí que está haciendo.
Juanjo: Es decir, los únicos que están, que están exonerados de esto son la familia directa, es decir, tus padres o tus tíos, ¿eh? No, no serán condenados nunca por no hablar. Si no has colaborado ahora, si es colaborado, sí, ¿eh? Pero sí una madre que sabe que su hijo ha matado a alguien y no lo explica, no será condenada nunca.
Carles: Pero el otro día, el otro día, le decía a Carles Porta. Carles, hemos aprendido mucho de cosas que no tendríamos que saber. Porque claro, con todo esto yo he estado muchas horas con los Mossos y claro, aprendes mucho de armas, de ADN, de pruebas, de cómo funcionan las investigaciones que dices: ¿hay que saber esto? con el bien que lo hacen los otros. ¿Hay que saber esto? No lo sé, pero es muy curioso, realmente. Y aquí, por un lado, no hemos podido inventar nada porque toda la exposición es totalmente fidedigna a los casos. Y totalmente fidedigna en la investigación de Crims. Por lo tanto, el espacio para la creatividad está sobre todo en la puesta en escena y la experiencia, pero la información de fondo es la que es. No nos la podemos inventar y, de hecho, hemos ido con mucha delicadeza de no inventarnos nada. Pero, en cambio, con la parte de investigación hemos hecho una cosa que no había hecho Crims porque no tocaba y creo que no se había hecho nunca, que es intentar adentrarnos en estas técnicas de la científica, técnicas policiales y explicarlas con un nivel de detalle que creo que no es excesivo, pero que es novedoso porque normalmente no se explica tanto. E incluso hemos llegado en su punto de conseguir maquinaria tecnológica que normalmente no está al alcance de nadie. Quiero decir que quién vaya allí podrá tocar un secuenciador ADN, podrá tocar un espectrógrafo de masa, se podrá tocar las herramientas que hemos usado con los Mossos para las improntas, por análisis de sangre, por balística. Quiero decir información muy interesante y muy bien explicada. Muy bien estructurada.
Marc: He visto cortes de esto en el Instagram con la imagen del que estaba explicando, de las de cómo se llama eso…. Está claro, no es un objeto con el que esté familiarizado. De las imprentas que es como un pincel que utilizan las chicas para pintar se las uñas. Una cosa así yo he visto qué me sorprendió bastante y digo que es esto. Y claro, sí, si te encuentras cosas de estas realmente es curioso porque son instrumentos que claro, primero el público normal nunca pensaría que existieran y después cuando los ves cómo funcionan, dices: ¡Madre mía! ¡Madre mía! Si cometes aquí un delito o un crimen, es que claro, con estos objetos te detienen al cabo de dos minutos.
Carles: Hombre, yo creo que es verdad que las técnicas de investigación de la científica son súper efectivos, pero yo creo que la gente no habría ni de pensar esto si no es de cometer un crimen.
Marc: No, pero quiero decir que.
Carles: Pero es que tú, Marc eres.
Marc: Incluso a las series más más más. No sé si la palabra es negras, pero las series más policíacas de Netflix, estos instrumentos que he visto a 5 céntimos, ¿eh? De estos instrumentos que te encuentras en la exposición no salen, quiero decir las imprentas yo no lo había visto nunca ni a las series de Netflix. O esta nueva que ha salido del como es, que es aquella asesino serie y que es un nivel de morbo, por mí excesivo. No sale estas cosas en estas series de Netflix.
Carles: Claro, porque es que el apoyo no te lo permite. O sea, en un programa de tele igual tienes una hora para explicar la historia y entonces no te puedes entretener a explicarte que hay una tinta magnética, que es la que es. Es alucinante. Realmente es alucinante. Y cuando te explican: No, no es que ahora los Mossos, por ejemplo, han desarrollado un reactivo que lo han hecho ellos, que están patentado para poder identificar ciertas imprentas en ciertas superficies i de más, quiero decir, hay cosas muy y muy curiosas y si no están en la exposición no las verás nunca en tu vida, porque no hay ningún apoyo que te permita llegar a este nivel de detalle.
Juanjo: Y porque también lo que pasa en series como las que comentas o el que pasa a CSI, por ejemplo, no tiene nada a ver. Todo aquello está inventado. O sea, no es, no es muy bien así. Y de hecho, les ha hecho mucho daño. Ahora ya dicen que porque la serie ahora ya, a pesar de que la repiten veinticuatro horas. No sé qué canal es, pero que ya no tiene el impacto que tenía. Pero al inicio era como ¡ostras! Les hizo mucho daño porque realmente la gente se pensaba. Oh, sí, pero sí que tardáis al sacar el ADN. Está claro, es que a la serie dice hemos encontrado ADN. Y en el siguiente plano: yo lo tengo. ¿Cómo ya lo tienes?
Carles: Claro, es que ya hay una serie de licencias artísticas en esta serie y de elipsis temporales. De repente ves aquello que el ordenador va sacando caras de sospechosos o imprentas y tal.
Marc: Sí, Carles y Juanjo, se tiene que decir que sí es un ordenador y uno de este revelador de imprentas americano entonces sí que va más rápido. Si es americano, va más rápido.
Juanjo: No, no. Pero es que incluso esto de las imprentas, ¿no? Haber eso que vemos allí, que hay un match positivo, no que hace pip pip, aquello típico del CSI que siempre dicen: ha dado positivo y enseguida ya saben quién es. Esto no es cierto, es que ni en Estados Unidos, porque después tiene que haber un técnico. Esto me lo explicó un Mosso. Tiene que haber un técnico que dé fe con una lupa súper de estas de super aumento. Que aquella, aquella coincidencia sea real, es decir, finalmente hay un científico que dice: Sí, exacto, estas crestas son de la misma persona. O sea que para que veas el mal que hace la tele también, a veces, ¿no? visto desde el punto de vista de una familia que se piensa que esto ha venido la policía ha sacado imprentas y ya está y ya lo pondrá en una maquina y en cinco minutos tendremos quien ha estado. Esto no va así. No va así.
Marc: Con la dirección de la calle donde vivo el piso de bloque y la segunda residencia.
Juanjo: Exacto, esto no va esto.
Carles: Esto hace alusión a un dato la primera frase que te encuentras en esta fase en esta sala, ¿no? cuando accedes que es: no han atajos. O sea, a veces la policía puede intuir hacia dónde va el caso, pero es igual. O sea, son las pruebas. Es el proceso paso a paso. Y si resulta que aquella imprenta no dice lo que esperaban, pues no va hacia allí el tema, no tiene más. Y aquí te das cuenta de que el sistema está. El sistema está muy bien pensado. El sistema está pensado para que la ciencia apoye hechos, no apoye hipótesis o no refuerce una intuición. Y yo creo que a veces puede ser muy frustrante, pero que es una de las cosas buenas que encuentras en esta exposición. Dices que realmente estamos en un país seguro y que realmente tenemos un sistema que está pensado para garantizar la presunción de inocencia de cualquiera.
Marc: Entonces, Juanjo y Carles, ahora que hemos descrito esta exposición, hemos hecho cinco céntimos de este artículo.
Carles: Porque tú te piensas que ya está todo, ¿no? ¿Tú te piensas que con estas tres salas esto está?
Marc: ¿Qué más hay?
Carles: Es que hay un montón de cosas más que.
Marc: Ay qué Porta se enfadará si empezamos a hacer spoilers aquí de realmente lo que nos podemos encontrar.
Carles: Nada, simplemente decir, que hay mucho mas, que también hay una parte de la exposición que no está al alcance de todo el mundo y que solo algunos la verán. Y es la gente que resuelva el juego, tendrá, obtendrá como resultado del juego obtendrá una clave.
Marc: Entonces hay premio. Entonces hay premio. Es lo que iba a preguntar. Hemos empezado a hablar y me estás hablando que había muchísima interacción. Estábamos hablando de un 80 %, aproximadamente, de personas que asisten a la exposición que usan este código QR para seguir la experiencia del juego. Pero entonces hay un premio. Es lo que me estaba preguntando yo, la gente que hace este juego y que gana o que tiene una puntuación. No sé si va por puntuación, pero a la vez ya hay un gancho.
Carles: Si hay una recompensa, porque sé la merecen, porque habrán hecho un esfuerzo extra.
Marc: Entrar en el cuerpo de los Mossos d’Esquadra como investigador. ¿Cuál es la recompensa?
Carles: Pues no, de momento no. De momento nada. Sí, sí, sí.
Marc: Igual descubren algún potente.
Juanjo: Primero tienen que ser…
Marc: De las agencias policiales.
Juanjo: Lo pedí. Digo: ¿esto cómo va? ¿se tiene que ser científico? y dijo: no, no. Primero se tiene que ser Mosso y después, una vez has entrado de Mosso, haces toda la carrera dentro del cuerpo en la científica, pero primero tienes que ser Mosso, tienes que hacer las pruebas.
Carles: Bien. Mira, ahora mismo acabo de recibir un mensaje, un WhatsApp, de alguien que está en Palau Robert que dice que hay una cola ahora mismo de 45 minutos para entrar a la exposición. Esto ahora mismo está un poquito, pero bueno, esto esperamos que sea solo hoy y que mañana, igual que los días anteriores, la cosa sea mucho más fluida, está claro. Sábado a la hora del aperitivo es que somos muy de aperitivo los catalanes. Claro, es lo que tiene. Pues yo lo que iba a decirte es que yo creo que quién haya escuchado este podcast que también se merece un premio, así que le diremos en exclusiva donde está la sala secreta. No le diremos el código porque se lo tiene que ganar con el juego. ¿Pero dónde está? Sí. Y es que la exposición tiene una última sala que está dedicada a los libros de Crims y también está dedicada a todas las estadísticas policiales, de audiencia y de más. Y en esta sala, si te fijes, hay una puerta pequeña que tiene una cerradura de estos con código, ¿sabes? qué tienes que poner el código porque se pueda abrir. Aquí es donde tienes que ir y si haces el juego, ¿sabes?
Marc: Y el código es el código es…
Carles: El código no lo diremos, el código no lo diremos.
Juanjo: El código no lo diremos, pero sí que diremos que apretéis fuerte porque hay gente que no le da fuerte a las teclas esas, pero que no son digitales son estas de crec, crec, crec así que aprieta fuerte, que si no, no lo abrirás.
Carles: Pues sí. Y nada deseando que mucha gente vaya a la exposición, que la disfrute y que nos den su parecer, que nos encantará saber qué es les ha gustado y qué querrían encontrar.
Marc: Yo os lo daré cuando vaya. Además, me he sacado un peso de encima porque las próximas semanas las tengo complicadas que estoy fuera. Pero como estáis hasta el 2054 al Palau Robert pues ahora cuando vuelva a finales de noviembre pues ya, ya me pasaré.
Juanjo: En principio no. Hasta el 6 de abril, ¿eh? Hasta el 6 de abril, que es la fecha de cierre del edificio.
Marc: Sí sí, no, pero que estáis mucho de tiempo para ser una exposición lo que comentábamos casi seis meses. Teniaós que estar hasta diciembre en principio me habíais comentado y después lo habéis alargado hasta abril. Bien, y quizás como los musicales de Broadway y continuáis hasta diciembre que viene y vais renovando temporada detrás temporada. Lo veremos.
Carles: Hombre, lo que está claro es que la exposición no lo sé, pero Crims tenemos por rato, porque ahora mismo, en noviembre, se estrena nueva temporada en TV3. Sacan el libro de La chica de Portbou y atentos en Catalunya Ràdio porque sabes que también habrá novedades.
Marc: Por cierto, Juanjo, ¿sabes desde dónde estamos haciendo este podcast Carles y yo?, que estamos juntos ahora.
Juanjo: Sí.
Marc: Estamos a pocos kilómetros de donde se va, se llevó a cabo aquel asesinato del Pantano de Foix. Pasamos cada día Carles y yo entrando en bicicleta por aquella revirada carretera donde pasó algo que los seguidores del programa.
Juanjo: Un caso que estamos hablado del caso de la Guardia Urbana, ¿no? que ha tenido mucho de eco. Crims le dedicó cuatro programas.
Marc: Sí, sí. Por eso lo digo.
Juanjo: Pero, que ya es más que un fenómeno fuera de Crims. Es decir, si no estoy equivocado ahora mismo, cerca de donde estoy yo, ahora se está grabando en estos momentos, lo sé, porque había alguien, ahora allí. La serie de Netflix que se estrenará con Úrsula Corberó y Quim Gutiérrez como protagonistas.
Carles: Está claro que Crims es más que un programa de radio y es más que un podcast, y es más que un programa de televisión y es más que una exposición o que un libro. Ahora mismo es una comunidad y es un fenómeno social que está uniendo mucha gente y que está también creando una conciencia, una reflexión social que es muy interesante. Y yo encuentro que es muy positiva también.
Marc: Esto de la proximidad, los asesinatos, kilómetro cero que explica. Yo creo que es la clave, es la clave. Al final siempre hemos visto los asesinatos y las investigaciones de personajes de Texas a Colorado donde sea y que estén hablando de un asesino que ha hecho cosas terribles y que lo ha cometido en la calle, donde pasas cada día para ir a trabajar o para ir a la universidad. Tiene, como decía, un extra de curiosidad, que todos los seres humanos tenemos, como explicaba Carles, que no se puede ignorar.
Carles: Es decir, también que la frivolidad no es sinónimo de éxito ni es necesaria para el éxito. Crims está hecho con rigor y a la gente le encanta. Y también que las cosas, los productos así muy hechos y cuidadosos, también sacan un público muy joven y un público muy grande. Esto también es muy importante y que el trabajo bien hecho, esto que decían hace muchos años cuando yo era pequeño, había una campaña que decía: el trabajo bien hecho no tiene fronteras. Para mí, Crims también simboliza esto. Es una cosa hecha aquí en casa y que se está hablando muchísimo y que tiene una proyección brutal. Y esto tenemos que estar todos muy orgullosos del trabajo de Porta y compañía.
Juanjo: Sí, sí, sí. Más allá del ámbito lingüístico catalán, porque hay gente que lo siguen, que siendo en catalán y lo siguen igualmente. Tanto el podcast como la serie de televisión así que muy bien.
Marc: Y no es fácil, porque muchas veces no es exactamente la serie de Crims, pero, pero se ha hablado que las películas estas de no ser de terror, pero policíacas, cuando están dobladas al castellano, la gente las compra el asesino. ¿Dónde está lo sujeto? Pero muchas veces, cuando las doblaban en catalán entre mis amigos y yo creo que mucha gente comparte. No se las tomaban tan a pecho las películas de estas, tipos El silencio de los corderos, dobladas al catalán, como que no hacían respeto, no hacían no transmitía lo mismo y que un programa en catalán haya transmitido lo que está transmitiendo Crims es realmente sinónimo de que se ha hecho un gran trabajo, porque no es fácil, no es fácil.
Juanjo: Y además, también a banda de todo esto que habéis comentado, del rigor, del respeto, de la manera de hacer y decir que sean de crímenes locales, es también como lo explica. O sea, ellos son cazadores de historias. Esto es uno un título que le gusta mucho denominar a Carles Porta, ¿no? Dice: yo soy cazador de historias y de crímenes hay muchos, pero detrás tiene que haber una historia que se pueda explicar y explicar bien, ¿no?. Y entonces, con esto se tiene que reconocer que Carles ya no solo ahora, eh, sino al inicio. Sabe detectar donde hay historias de las que se puede sacar después, una narrativa que hace que te enganche. Y empezó con Tor y ha continuado con muchísimas cosas con los libros que ha hecho com El crimen de Fago, también en Aragón. Todo, todo, todo lo que toca, digamos. Siempre hay una historia detrás. Es un cazador de historias.
Carles: Sí. Esto también ha hecho que nuestra tarea desde Zoopa era mucho más delicada, para que, quieras que no, no es lo mismo construir un espectáculo o una experiencia alrededor de High School Musical para decirte algo, que de una obra como Crims. Claro, es que es muy diferente, es muy diferente.
Marc: No es que el ejemplo que has puesto, has ido a meter el dedo a la llaga.
Carles: Bien, es que es real, es que es real, porque realmente hicimos, hicimos un espectáculo. Hemos trabajado en temas muy diferentes porque nosotros sí tenemos una característica que como equipo es que somos muy polifacéticos y que tocamos palos muy, muy, muy diferentes. Igual que hemos hecho exposiciones sobre la mujer en general o sobre el mundo de las princesas, o sobre High School Musical o Barrio Sésamo. Claro, son marcas que las líneas rojas no son tan rojas, pero trabajar con Crims como territorio creativo tienes que ser especialmente sensible y especialmente cuidadoso. Y tienes que asimilar estos principios de funcionamiento que tiene todo el equipo de Crims que lo aventaja. Y con esto estamos super agradecidos y hemos jugado mucho con yo creo que con más facilidad. Es que ellos lo tienen clarísimo, o sea, los pilares de Crims. Y donde están las líneas rojas. Carles las tiene escritas a aquello en piedra, ¿sabes? Las tiene super claras y té las dice el primero, el segundo, el tercero y hasta el último día te las está repitiendo y siempre son las mismas.
Juanjo: Si, de hecho, mira que hemos tenido reuniones tanto con él como con el equipo y se ha validado todo y tal, pero por ejemplo para que mires el nivel de detalle. Hubo una cosita que no hace falta que explique cuál es que en la visita que hicimos el día anterior de apertura nos pidieron que la cambiáramos. No que la sacáramos, pero sí que la cambiáramos.
Carles: Aquello del congelador porque no se viera el cadáver, ¿no?
Juanjo: Exacto. Bueno porque mira que lo sabían, ¿eh? Porque esto ya había sido validado. Y no es que hubiera un cadáver, pero había las bolsas que recordaban… y se montó una pequeña reunión allí con los dos Carles y conmigo mismo allí delante le dijimos: Mira, sabes qué mejor, cerrémoslo y se cerró. H este nivel de detalle, ¿eh? De todo está todo, todo.
Carles: Yo ya un par a veces me he encontrado gente haciendo bastante fuerza en la manecilla del congelador para abrir el congelador sea como fuere, ¿eh? Que un día nos arrancarán la manecilla.
Marc: ¡Hay un cuerpo ahí dentro!
Juanjo: Seguro, seguro. No, no, pero con esto el que acaba de decir Carles es así. Quiero decir el rigor es máximo e incluso en alguna reunión de equipo no sé si Porta o la Puntsí, ahora no sé quién de los dos. Me explicó que tenían un programa prácticamente cerrado, pero prácticamente cerrado, quiere decir que lo tenían todo. Habían construido el guion, la narrativa, todo. Hubo un familiar que dijo que no y no se hizo. Porque por ante todo hay el respecto a la víctima y esto es el que nos han transmitido siempre.
Carles: Es un rigor de fondo y de forma también. Es decir, Goroka tiene una manera de retratar, ¿no? Guille, que es el productor ejecutivo tiene una manera de retratar y claro, cuando hemos hecho videos expresamente producidos por la exposición con Zoopa y de más hemos tenido que llegar a un estándar de calidad y tener una estética, unos colores, una luz que estuviera alineado, o sea Dani Ebo, que es el director de arte de la exposición cuando creaba estas escenografías o cuando pensaba qué papel iría a la puerta o qué luz pondría o qué ambientación queríamos crear. Tienes que tener todo el rato la obra de Crims en la cabeza porque no te puedes ir fuera del universo visual que tiene la serie.
Marc: No, lo encuentro, es decir, mucho más, mucho más espectacular de lo que me imaginaba. Imaginaba que sería un itinerario con cuatro fotografías. Pero claro.
Carles: No es que esto en Zoopa no lo hacemos esto eh. No estamos por chorradas. ¿Qué te piensas tú?, ¿estos jóvenes? Juanjo no tiene ni idea Marc eh. Espera que vayas a la exposición porque fliparás. No será como el tour, que ya sé que a tú el que te va es el tour, pero el tour que harás en la exposición no te dejará indiferente seguro.
Marc: Haré un tour por la exposición de Crims, que realmente he visto cositas, he visto cositas porqué…
Juanjo: Pero tú. Haber. ¿Qué edad tienes tú?
Marc: Veintitrés años.
Carles: Biológicamente 23. Cuando sube a una bicicleta tiene doce, ¿eh? Ya te lo digo yo.
Juanjo: Lo digo porque hay algunos elementos que no sé si son un poco retro, no sé si sabrás cómo funcionan, porque nos encontramos que gente muy joven, por ejemplo, hay.
Marc: ¿Qué tipo de cosas?
Juanjo: Hay unos auriculares. Antiguamente, cuando tenías que llamar por teléfono en tu casa, había unos teléfonos que habían unos rodetes que ponías un dedo y acompañaba.
Marc: En casa en casa de mis abuelos tenían de estos.
Juanjo: Qué hacía: Crec, crec, crec. Exacto. Entonces hay unos auriculares de este tipo de teléfono que nos sirven para oír las escuchas policiales de algunos casos. Más que nada porque hay mucha gente joven que no saben por dónde cogerlos.
Carles: Hubo uno que se lo ponía por encima de la cabeza pensando que era una ducha. El muy idiota, digo que esto no es para ducharse, animal, se llama un teléfono de ducha, pero no es lo mismo. Esto es un teléfono de hablar.
Juanjo: Yo, de hecho, ahora tengo un Instagram abierto de un chico que ha ido y ha colgado hace veintitrés horas, precisamente la cascada esta de auriculares. Nosotros decimos la cascada de auriculares. Y dice: qué auriculares más raros. Y los está mirando cómo diciendo, pero esto por donde se coge.
Carles: Es que yo creo que la gente es maravillosa, es hacer cosas físicas. Yo creo que tiene que volver con mucha fuerza, porque más después de la pandemia, que no hemos podido disfrutar de cosas frente a frente y de más. Pero las cosas presenciales que tocas tienen una fuerza que no es comparable a nada más. La gente vivirá una experiencia memorable en la exposición y esto, este recuerdo, less durará mucho de tiempo. Y también te das cuenta de que somos los humanos, somos muy extraños. A veces decimos que los gatos son extraños. No, no, las personas somos mucho más extrañas. Quiero decir desde el primer día tenemos en la sala de interrogatorios una mesa con las típicas manillas que están enganchadas a la mesa. Bien, es una imagen, un poco de película, una licencia artística de las pocas que tenemos. Y estas manillas están bloqueadas. Pues porque no hace falta que se las ponga nadie. Es solo una atrezo, dijéramos, pues la gente se lo monta para desbloqueárselas, ponérselas, cerrarlas y quedarse atrapado. Y entonces tenemos que ir al rescate y liberarlos. Que dices a ver, un momento. Pues porque esto está bloqueado con un tipo de mecanismo y aquello pues con un pegamento y con unas pegatinas queda bloqueado, de forma que nadie a no ser que intencionadamente, pues saque toda…
Marc: Premediadamente.
Carles: Sí, sí, sí, tienes que tener alevosía y perseverancia. Quiero decir determinación total para quedarte allí atrapado y después llegas allí y yo, antes de liberarlos les hago una pausa dramática. Los pregunto: ¿por qué? Haber. Y uno de ellos ahora igual no tendría que decir pero era un periodista de TV3 y yo digo: Pero a ver, señor, usted está en horario laboral, en qué momento ha pensado que era buena idea exponerse, sacar todos los mecanismos de seguridad de manera intencionada y esposarse pensando que que. Es que no lo entiendo. Pero es muy, es muy divertido. Y como esto, yo creo que en las próximas semanas descubriremos otras experiencias exóticas dentro de la exposición. Seguro, porque la exposición tiene de todo, o sea que puede pasar casi cualquier cosa.
Juanjo: Mira, y si quieres como guinda del pastel.
Marc: A ver.
Juanjo: Continuaremos en el Instagram. Hay uno. Usuario de Instagram, que dice: Tengo que reconocer que a pesar de ser fan del programa de Carles Porta de TV3 antes de ir me hacía mucha pereza esta exposición. Encuentro que se tratan temas demasiados sensibles por no caer en hacer algo sensacionalista, pero la exposición está hecha con mucha cura y respeto por las víctimas. Es super entretenida y didáctica para entender cómo funcionan los diferentes métodos de investigación de la policía científica. Además, si te gusta jugar a los escape rooms en la entrada te puedes descargar un código QR para jugar.
Marc: Nada más a decir, ¿eh?
Carles: Muy bien. No, la gente nos está dando un feedback super positivo. Los medios están siendo muy, muy bonitos, de verdad, con nosotros están siendo muy amables. El retorno que estamos teniendo es muy positivo y yo la verdad es que estoy super super contento. Y te digo la verdad cada vez que recibo una crítica positiva. Primero pienso con Carles Porta y me alegro por él y es como un no sé, es como un descanso de decir que bien, que bien, que no he decepcionado al padre de la criatura. Y después me alegro por el equipo de Zoopa y por gente como el Juanjo, que se ha dejado la vida para hacer, para hacer la exposición, que todo el mundo ha hecho un esfuerzo extraordinario. Y finalmente la satisfacción de decir es que hemos creado una cosa nueva y que la gente lo esta valorando y lo sabe entender. Y no lo sé. Es una experiencia muy, muy gratificante.
Marc: Pues a mí, definitivamente ya me habéis hecho que me picara la curiosidad suficiente para ir cuando esté y cuando esté por aquí. Abierto cada día o algún día está cerrado.
Carles: Yo creo que está.
Juanjo: Yo creo que los domingos cierran por la tarde. Sé que el resto de días está todo el día.
Marc: Lo digo porque yo soy lo gafe que me presentaré el domingo.
Carles: El domingo por la mañana está abierto, pero como dice Juanjo domingo por la tarde no, pero todos los otros días está abierto y de hecho, ya te digo, siempre encontrarás alguien porque tiene un tráfico bastante uniforme. Ahora, por lo que veo los sábados a la hora del aperitivo, hoy por hoy parece que es la hora punta.
Marc: Es la hora punta, es la hora punta. Es cuando se acumulan todos los curiosos a la puerta del Palau Robert. ¡Pues muchísimas gracias, Juanjo! ¡Muchísimas gracias, Carles! por este testigo del que es esta nueva exposición de Crims en el Palacio Robert. Que dentro de poco iré, ¿algo con qué fijarme cuando vaya? ¿algún tema que quieres que ponga especial atención?
Carles: Lo único que te diría, lo único que te diría es conociéndote. No vayas solo.
Marc: Ya te llamaré, Carles, para que me acompañes.
Carles: Venga yo te acompaño con mucho gusto.
Marc: Muchísimas gracias y nos vemos en el siguiente episodio del podcast de Zoopa. Adiós a todos.
Juanjo: Adiós.